Imprimeix
Categoria: L'Esperança
Vist: 950





Bon vespre a tothom. Tot just començar volia agrair a l’Obreria de l’Esperança i al patronat la confiança dipositada en mi.  M'ha sorprès i m'ha fet sentir enormement satisfet, que el Mossèn Xisco Bernabeu m’hagi ofert realitzar aquest pregó. Però també perquè negar-ho, quina responsabilitat i nirvis. I és que jo som més de posar les mans, que de donar la cara amb discursos.

Per qui no em conegui, em dic Mateu Morey i Font i soc fill d’en Toni Morey i de na Pereta Font de can Patilla (de sa possessió). Estic casat amb na Maria Guiscafré de sa Torre i tenim dos fills i un net. Vaig néixer just aquí baix, al carrer de la Mar nombre 10. A una habitació del primer pis. La finestra donava al Castell, i això és el primer que vaig veure, juntament amb la cara de felicitat dels meus pares. Així idò el castell sempre ha estat a la meva vida. De petits jugàvem als seus peus, a Can Dama i a “sa Roteta”.

Tota la meva vida laboral ha transcorregut dins Correus i Telègrafs (Capdepera, Cala Rajada, Sant Margalida i Artà). Quan vaig començar a repartir els telegrames fèiem feina del dia 1 de Gener fins el 31 de Desembre, diumenges, festius, Nadal i Cap d’any inclosos. Això feia que el dia de l’Esperança veiéssim passar la processó de damunt el portal de l’oficina.

Però els meus records per la devoció a la mare de Déu comencen molt abans, amb el mes de Maria que organitzava madó Elionor Saletas. Muntava un altar dins l’entrada de la casa envoltant la imatge de la mare de Déu amb sos cossiols més “hermosos” que trobava. L’entrada era plena de dones que feien llata i cosien senalletes. I record un dia que jo seia damunt el portal, al costat de ma mare que cosia un bres. I mentre feien feina, totes aquelles dones del carrer de la Mar, cantaven i resaven. Hi havia madò Elionor Saletas, madò Maria de can Dame, madò Bet Porquera, Madò Antònia de Can Climentó, madò Lleonarda, madò Àngela Meca, madò Maria de sa Tòfona, madò Massot, i madò Pentinada.

Així idò vaig conèixer la Mare de Déu de l’Esperança gràcies a sa padrina Margalida i a la tia Maria del Sitjar fent pujades al Castell. Record que quan entràvem dins la capella fosca, a la dreta entrant on avui és la sagristia, estava tota plena de promeses fins al sostre. Podien ser vestidets, fotos, flors etc... Seguíem endavant i penjat a la dreta hi havia un quadre d’una barca dins un temporal amb ses veles rompudes i una mar desfeta. Els mariners aferrats on podien. I al cel, hi apareixia la mare de Déu de l’Esperança. Avui el tenim a l’esquerra entrant. La padrina (viuda de mariner) me contava que era una record fet per uns mariners que s’hi trobaren en aquella situació.

 Arribàvem als primers bancs i ens seiem per recuperar un poc la respiració resant les avemaries corresponents. Després ens acostàvem a adorar la mare de Déu, besant els seus peus. I fet això, tornàvem cap a cases pel camí, que la pluja havia malmès, ja que no hi havia escalonada. Abans, pujàvem per un caminet fet dins can Dama.

 Record que uns anyets més gran, volíem pujar prest, ja fos Sa novena o l’Esperança per tocar la campana. No era com avui que pujant damunt el terrat ja pots tocar ses campanes. En aquell temps la capella tenia teulada i havíem de pujar al campanar a les fosques, o amb un tros de ciri s’hi havia sort. No hi havia aquest mòbils d’avui en dia que duen una llanterna.

Un pic ja vaig ser escolanet, l’esperança era un dia gran. Dúiem el vestit verd de les solemnitats, pujàvem el dematí a servir l’ofici i el capvespre amb processó a escoltar el sermó de la boira. Durant el sermó, cap de nosaltres volia seure prop de la trona ja que era de fusta, i quan hi pujaven els predicadors cruixia tota i mos pensàvem que “passaria per ull”.

Tothom feia planta aquest dia, i la majoria de gent estrenava vestit nou. Ses Margalides Morey, germana i cosina meves, les dues modistes, tenien feina a voler, tot el dia se sentia la màquina de cosir. Jo me’n anava per vila al Bar Nou o Can Patilla. I quan sortia de casa encara se sentia el renou. Quan jo tornava m’hi anava a dormir amb aquella música de la màquina de cosir. Tant era així que, quan me despertava i encara sentia la màquina, jo me demanava si la meva germana havia estat desperta tot el vespre.

La processó era multitudinària, no passava com ara que per pujar la mare de Déu som els cinc o sis de sempre. I mentre puguem la pujarem, som els que som. Darrerament en Joan Tous, Miquel Calobra, Pep Mayol i els germans Pedro i Tomeu Pascual, En Joan de cas Saig ha causat baixa, s’ha anat a viure a l’Argentina. Potser me deixi algú, si és així demano disculpes, i per suposat benvinguts siguin els qui se vulgui sumar... com en Sebas que s’hi ha afegit avui.

I és que antigament eren els padrins i padrines qui transmetien aquesta tradició als seus néts i netes. Cosa que avui en dia, pel motiu que sigui, es va perdent poc a poc.

A veure la mare de Déu hi puja molta gent, tothom hi va quan pot, tots els que som aquí avui vespre hi desfilem en qualque moment. Jo acostumo a venir qualque diumenge, i sempre hi trobo dos amics. Quan som aquí, jo no li res avemaries a la mare de Déu, hi tinc més bé un diàleg, com si d’una mare i un fill es tractés. Li transmet les meves preocupacions, li demano solucions pels problemes, ja siguin locals o mundials. Que s’aturin les guerres, la fam i els abusos. I darrerament penso en el món que m’agradaria deixar al meu nét.

 El temps passa i no perdona, no em vull allargar més. Només vull sol·licitar una “gràcia” per aquelles amistats, que sóc conscient que estan passant un mal moment de salut “Mare de Déu de l’Esperança doneu-los una mà en aquests moments que els toca viure. Que en surtin plens de salut i alegria”.

 I no m’agradaria acabar sense tenir al cap el meu pare Toni Morey, que tant em va donar, recitant-vos aquestes línies, que pensant en el seu poble, ens va deixar escrites...

Orgullosos els de Capdepera
de tenir un poble amb solera.
Amb un Castell que ens abandera,
Des d’on bells paisatges contemplar.

Els Gabellins hi pugem amb il·lusió
però sobretot amb gran devoció.
Notem l’amor i la protecció,
de la mare de Déu de L’Esperança

Mare de Déu de l’Esperança protegiu i guieu aquest poble de Capdepera i si és necessari treu-nos sa boira de davant el ulls.

Visca l’Esperança i amunt Capdepera!


Mateu Morey Font
Poesia de Toni Morey Llabrés

Desembre 2022