Imprimeix
Categoria: L'Esperança
Vist: 1579

Text complet


Bones tardes, 

Com molts de vosaltres sabeu, som na Margalida Guitarrona. Aquest any el senyor rector i una antiga amiga de la meva infància m’han convençut per fer el pregó de l’Esperança. Els que me coneixeu ja sabeu que jo no tenc un perfil públic i parlar aquí, a la capella del Castell, m’impressiona molt. Però bé, confio amb la vostra indulgència i poder sortir-ne amb bon peu. 

La meva devoció a la Mare de Déu de l’Esperança me ve des de nina, però si això és possible se va incrementar des de les meves núpcies amb en Pep. Ell acostumava a pujar cada diumenge matí al Castell a resar, meditar o simplement a manifestar les seves inquietuds, desitjos o donar les gràcies. Aquest sentiment cap a la mare de Déu i el Castell el meu home i jo l’hem intentat transmetre als nostres fills i nets. 

Ara que jo visc una etapa diferent de la meva vida molt sovint me giro cap al Castell, ja sigui des de ca nostra o quan camino pel poble, i sento que la seva imponent figura me fa companyia. És com si amb el seu resguard res me pogués passar. És d’aquesta relació meva amb aquest recinte de què vull que versin les meves paraules d’avui. 

Des de que Pep se’n va anar, la meva devoció s’ha mantingut intacta però la meva relació amb el Castell en certa forma ha variat, ja que en els darrers temps he viscut al seu costat. Aquest fet m’ha obert a tot un enfilall de sensacions noves que potser abans no havia captat. Em referesc a olors, colors, renous,... tot això m’ha fet pensar que aquestes sensacions m’ajuden molt a sentir-me més devota de la Verge. 

No és res nou si vos dic que des d’aquí dalt es pot contemplar quasi bé tot el terme municipal. Molta de gent ve sols per veure aquestes formoses panoràmiques. Jo també, evidentment. 

Però darrerament la meva percepció, com ja he dit, ha canviat. Ara sovint me quedo bocabadada amb els colors de les pedres de les murades que veig des de baix segons la intensitat del sol. Que estigui ennigulat o no, els tons dels maresos canvia de daurat a marró fosc i a la nit, amb la il·luminació, és com si ens parlés, és com si els canvis de colors ens mostressin el seu estat d’ànim i reflecteixen el meu. 

Ja no en parlem de quan hi ets dedins. Amb la proximitat els colors s’intensifiquen: els ocres, daurats, marrons, beig, blancs, tots ells esquitxats pel verd de la vegetació; és meravellós, és indescriptible. A mesura que un s’acosta i finalment entra caminant cap a la capella, se sent acompanyat per tota una ristra d’efectes. És com si un pintor ens fiqués dins un quadre. 

I què vos he de dir de la capella? Ja no sols quan està engalanada i preciosa com està avui, gràcies a la mà del mestre Tino, que cada any ens sorprèn amb una mostra de la seva capacitat creativa. Sinó que cada dia, a cada hora, els colors del seu interior canvien i tot enfocat cap a la Mare de Déu de l’Esperança, que és de la mateixa gamma cromàtica que la resta, però més daurada i envoltada amb el seu mantell verd, el verd de l’esperança, que és la fe amb el Messies que està al seu ventre, però també la fe amb la fertilitat de la terra, amb el gra i la vegetació que comença de aflorar, alguna flor d’ametller,... En fi, en la vida que ressorgeix. 

Una altra cosa de la qual vos vull parlar és de les olors, de terra i d’arena  banyada quan plou o de sequedat a l’estiu. Les olors dels festers a defora i d’encens aquests dies de festa, però també l’olor d’espelmes, de cera que fa tot l’any.

I els renous, o millor dit l’absència d’ells. A sols un parell de minuts a peu, els gabellins tenim un paradís, un lloc on tots els renous del poble queden esmorteïdes, sols se senten les fulles que es mouen o vent xiular entre les encletxes. Escoltar el silenci és un hàbit que es pot practicar aquí a dalt. Però també el Castell en general i la Capella en especial han estat escenaris de molts de concerts, alguns d’ells dirigits per la meva cunyada Elionor, i jo crec que ecos d’aquesta música han impregnat les pedres i parets d’aquest lloc. 

Un dels primers diumenges de novena d’enguany vaig tenir la sort de poder experimentar totes les sensacions descrites anteriorment en un sol moment. Estava asseguda a un banc de la part alta, tal com tenc costum de fer. I de sobte la claror del sol quasi bé ponent va pegar sobre la Mare de Déu, que estava sols adornada per unes poques flors. Tot el nínxol es va il·luminar i no sé com dir-ho: fou un moment màgic. 

En definitiva, el que vos volia avui transmetre és que el Castell per a creients com jo i per no tan creients és un lloc on es donen les condicions per a que un pugui tenir una experiència mística, sense esforçar-se massa. 

També hi ha un altre aspecte que no vull deixar de dir: si hem gaudit i gaudim d’aquest lloc és perquè moltes generacions de gabellins ens hem esforçat a que sigui així. Tots els consistoris que hi hagut han cuidat del recinte, els diferents patronats, ara la fundació, la confraria de l’Esperança i molt especialment els treballadors que tenen sempre aquest lloc cuidadíssim. Hem de procurar tots plegats transmetre als nostres fills el nostre amor pel Castell i, si és possible, la devoció a la Verge. Vull agrair a la confraria l’oportunitat que m’han donat per expressar el que sent cap al lloc on es deposita la meva fe. I com no pot ser d’altra forma, agrair a la meva família el seu suport constant.

VISCA L’ESPERANÇA!

BONES FESTES I MOLTS D’ANYS A TOTS!