El Centre Cultural Cap Vermell (al dir del senyor batle) atorgà el Premi Cap Vermell 2017 a les valentes dones de les Joventuts Musicals, institució que pel que sembla, després de 30 anys de posar a dalt de tot del candelabro musical a Capdepera, no passa pel seu millor moment.

 El Teatre de Capdepera (no s’entén que tenint en propietat el Centre Cap Vermell lloguin les grades desmuntables del carrer Col·legi; però es sabut que sap més un foll a casa seva que un cronista a casa aliena) en uns temps de vulgar mediocritat des de el Rei cap avall, registrà mitja entrada per homenejar als qui ens proposen «otium cum dignitate» enfront del «otium cum negotium», fet que afavorí a aquest cronista que hi anava fam enrere i es pogué fartar de les cassoletes creades per a la ocasió pel mestre pastisser Toni Navarro, postre de músic, com el propi nom indica. Violins d’avellana, piano de xocolata, saxos caramel·litzats, bandúrries amb cordes de cabell d’àngel, trompes de cotó fluix...

Presentació, filmet, discursos, amenització musical i entrega del guardo transcorregué de manera fluida, fent el Senyor President del Centre Cultural Cap Vermell (el batle dixit) un dels millors discursos que el cronista li ha escoltat, tot i que s’hi reparau amb les fotografies voreu que els calçons li venen tres dits llargs.

El swing després dels Dois sorprengué al cronista per la mesura, la contenció i la senzillesa en la interpretació no a l’abast de qualsevol tocador de música.

 No ha passat inadvertit que darrerament el Centre Cultural Cap Vermell (conforme el batle) ofereix en els vins espanyols un cava artesanal de immillorable qualitat que fa palès que els membres del Centre ens van cultivant i que sobretot aquest cronista assistirà a tots els bevents que organitzi la susdita entitat.