Imprimeix
Categoria: Noticies
Vist: 359

El Rhea Quartet, per a un bon començament. 1 de  juliol de 2022





Quatre saxòfons, vulguius que no, formen un conjunt no habitual. Aquest instrument, creat cap a 1840, avui està present en tota mena de formacions musicals, des de les grans orquestres clàssiques fins als petits grups de cambra, amb especial rellevància en el món del jazz. Quatre saxòfons junts, en canvi, suposen, abans que res, un procés d'adaptació de partitures que en la majoria dels casos, varen ser escrites per a altres instruments. Per això, depenent del lloc de procedència, el resultat final pot semblar més o menys adient. En aquest sentit, diguem-ho abans de continuar, la transcripció de tres danses espanyoles de Granados al format que va obrir les Serenates d'Estiu, tot i l'impecable excució a càrrec del Rhea Quartet, ens va semblar forçada. No ens va “sonar”.

Pel que fa al programa, aquest es va centrar en tres compositors que han estat adscrits al nacionalisme musical, tot i la seva diversa procedència geogràfica: Edward Grieg (Noruega), Enric Granados (Catalunya) i Antonin Dvorak (Bohèmia). Moviment caracteritzat per l'ús de la música tradicional, inclòs el folclore, com a base de moltes de les seves composicions. En els jardins de sa Torre Cega, la Suite de l'època de Holberg de Grieg, la selecció de les Danzas Españolas de Granados i la Serenata Op. 44 de Dvorak conformaren un bell programa, de dalt a baix, a la qual cosa contribuí en gran mesura l'acurada interpretació dels membres del Rhea Quartet, magnífics instrumentistes tots quatre i perfectament emmetxats com a conjunt. Insistim en el que hem dit de les peces de Granados, però potser només es tracta de la percepció de qui ha escoltat moltes vegades aquestes obres i les té dins el cervell segons el seu format tradicional. En canvi, la Serenata de Dvorak ens va semblar que esqueia com anell al dit als quatre saxòfons que ens l'oferiren.

Com deim en el titular, bon començament d'una nova i esperada edició de les Serenates d'Estiu, en presència d'un públic que hauria de ser més nombrós. L'esdeveniment bé s'ho mereix.