Imprimeix
Categoria: Noticies
Vist: 253
Amb motiu del concert poètic de diumenge al Castell,
Pere Orpí ens ha fet arribar aquest poema que li dedicà
l'any 1958 en la seva mort.

L'any 2020, coincidint amb el 150è aniversari del naixement de l’escriptora, el Consell impulsa l'Any Salvà 














EN LA MORT DE Mª ANTÒNIA SALVÀ

Roser gentil, orgull i fantasia
del poble mallorquí,
que en el terrer de nostra poesia
tants d'anys va reflorir! 

Cansat ja d'escampar perfum dolcíssim,
de vellúria t'has mort
i avui del teu brancatge fecundíssim
tothom té un bell record.

Era un poema viu cada poncella
i cada fulla un vers,
i el perfum, com en ales d'oronella,
trescava l'univers.

Així arreu s'escampà, com la boirada,
l'aroma casolà,
que de la nostra terra assolellada
saberes aplegar. 

Mes un dia tes fulles, fetes llenques,
del brot varen fugir,
i les branques caduques i hivernenques
deixaren de florir. 

El cel que tantes voltes embellires
per sempre ha romàs buit,
però del cor fidel dels qui t'admiren
el teu record no ha fuit.

Sedoses o esfullades, de tes roses
perdurarà el perfum,
oh roser que ostentares cants i proses
dins el parc de la llum!

******

Roser gentil: m'ignores, mes... no importa!
Ma anònima cançó,
si en sortir dels meus llavis queda morta,
quina més alta honor!

Som un roser novell que amb branques tendres
vora ta tomba neix.
Voldria alimentar-me de tes cendres
i esser de tu un esqueix.

Voldria omplir el jardí que orfe deixares
quan et robà la mort,
de ta lira imitar les notes clares
de tan plaent record.

He escrit, il·lusionat, cançons i gloses
en dolça quietud,
mes llavors, comparades amb tes roses,
cendra m'han parescut.

Si et plau, una mercè suplic que em fasses
amb caritat fidel:
l'incert trepig de mes primeres passes
vigila des del cel.

Pere Orpí Ferrer
Ciutat de Mallorca, febrer de 1958


Vegeu: "Modèlics i modelicons", núm. 48,
pàg. 59. Octubre 2018.

 
Maria Antònia Salvà (Palma, 1869 - Llucmajor, 1958) és la primera poeta moderna en català. Formada en l'ambient culte de la Renaixença mallorquina, es va donar a conèixer en la darrera dècada del segle XIX sota el mestratge de Miquel Costa i Llobera. La seva obra, doncs, s'insereix, d'entrada, en la temàtica rural de l'anomenada Escola Mallorquina, amb poemes emblemàtics sobre la casa pairal de l’Allapassa (Llucmajor), sobre els treballs i la gent del camp que tenen com a rerefons les cançons i les cobles populars, molt vives a la Mallorca del seu temps i expressió d'un món rural ancestral.

Ben aviat, però, contacta amb la generació de poetes més joves com el mallorquí Miquel Ferrà i Josep Carner, que la dona a conèixer a Barcelona, sobretot amb la traducció de 'Mireia' (1917) de Frederic Mistral. De la seva obra destaquen els poemaris 'Espigues en flor' (1926), 'El retorn' (1934) i 'Lluneta del pagès' (1952). La seva veu, basada en la contemplació de la natura, s'essencialitza, passa de la descripció a una interiorització bella i subtil, capaç d'evocar diversos estats d'ànim, i la pròpia subjectivitat. També destaca com a traductora i en el conreu de la prosa.