Imprimeix
Categoria: Cultura
Vist: 404



ELS INVISIBLES

Joan-Lluís Lluís

La batalla de la llengua -la guerra, diríem- fa més de tres-cents anys que dura. D'ençà de la Guerra de Successió, que acabà amb l'entronització de la casa de Borbó, tots els governs que s'han succeït en el poder de l'estat espanyol han tengut aquest tema com un dels eixos centrals per a aigualir qualsevol aspiració de les nacions perifèriques a la més mínima emancipació. La llengua ha estat, tothora, un cavall de batalla, sabedors des de Madrid (concepte), que, especialment a Catalunya, i en menor mesura a les Illes i a València, ha estat i és la llengua l'element que ha mantingut en aquestes comunitats un sentiment de pertinença aliè a Espanya.

Molts dels qui tenim una edat i vam viure en primera persona la persecució del català per part del franquisme, haguérem de fer-nos adults per a ser conscients que s'estava perpetrant una vertadera espoliació de la nostra cultura. Obnubilats per la maquinària de propaganda del règim, alguns arribàrem a pensar que, com es deia, amb el català no podíem sortir de ca nostra, que el català ni tan sols era una llengua, que amb el català ens tancàvem i ens marginàvem, i que el castellà, en canvi, era parlat a tot el món. I no seria fins a la Constitució de 1978 que es passaria d'una persecució directa a una tolerància amb fortes restriccions (a la mateixa política, als mitjans de comunicació, a la justícia, a l'administració...).

Però el mal ja estava fet i, a dia d'avui, fins i tot molts de catalanoparlants, autoinvestits de filòlegs de pa amb fonteta, fan mans i mànigues per a esquarterar la nostra llengua, per fer-la bocins com més petits millor, que si valencià, que si mallorquí, que si balear! Al País Valencià, ara materix, davant la pèrdua constant de parlants, el conseller d'Educació diu que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua no té la veritat absoluta i que cadascú pot fer el que li roti, en matèria lingüística. Per Mallorca ja en tenim bons exemples, d'aquest desordre, i no proveu de contradir les seves rucades, perquè vos taparan de llàstimes. De manera que, animat per tan bons companys de viatge, el nostre ínclit govern s'estrena suprimint el requisit del català a la Sanitat, conculcant d'entrada els dret que la llei ens atorga d'expressar-nos en la llengua pròpia.

No, no pinta bé, la cosa, però qui no es consola és perquè no vol. I, si no, llegiu Els invisibles, el relat en què Joan-Lluís Lluís ens conta la seva experiència a la Catalunya Nord, on exercir de catalanoparlant és una odisea encara pitjor. Aclarim, per si algú no ho té clar, que amb aquest concepte ens referim a la part històricament i culturalment catalana, separada, a favor de França, a partir del tractat dels Pirineus(1659), que comprèn les comarques històriques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i el nord de la Cerdanya. Actualment, aquestes comarques constitueixen el departament francès dels Pirineus Orientals. Entre el 1276 i el 1344, els comtats nord-catalans, juntament amb les Illes i la ciutat occitana de Monpeller, conformaren el Regne de Mallorca, amb el català com a llengua pròpia.

Però a França també ho tenen clar: el reial decret de Lluís XIV (1700) prohibia l'ús de la llengua catalana en documents oficials, notarials i d'altra mena, sota pena d'invalidar-ne el contingut. Des de llavors, el francès continua essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Les escoles privades de la Bressola són les úniques que utilitzen el català en l'ensenyament obligatori, mentre el procés de substitució lingüística sembla inexorable.

Davant aquesta situació, què pot fer un al·lot francès, nascut a Perpinyà (1963) d'origen català? Què pot fer algú que, com ens ha passat a molts d'aquest costat, va descobrint que li estan furtant una part essencial d'ell mateix? “Cada vegada em sentia menys còmode amb la cultura francesa, com a emanació d'un estat i d'una societat que negaven la dignitat de la llengua catalana i que l'havien condemnada ja feia molt de temps, i per sempre, a la desaparició”. I no, no s'hi va resignar. Ans al contrari, va decidir de manera irrevocable fer-se escriptor, però escriptor en català, una llengua que a l'escola li havien amagat i en la qual va haver d'iniciar un procés d'aprenentatge, més enllà de l'ús col·loquial que en feia a ca seva.

Es necessitava coratge. Avui, Joan-Lluís Lluís és un escriptor català diríem que consagrat, reconegut, amb premis com el Lletra d'Or (Les cròniques del déu coix) o el Sant Jordi (Jo soc aquell que va matar Franco). Però la seva ha estat una travessia tempestuosa, per un mar on tants han naufragat. Es tractava de sobreviure enmig de les onades de dos estats, el francès i l'espanyol, i reeixir a les escomeses d'aquells que impedien parlar català i que, com ell mateix diu, “semblaven tenir sempre un to altiu, fos quin fos el seu ofici”. Fins i tot catalanitzar el nom li suposà haver de superar un reguitzell de traves administratives, davant les quals molts tiren la tovallola: “una oficialització que, a França, és el ball de les mil paciències”.

Els invisibles és un autoretrat que se'ns ofereix en forma d'una lectura plena de vida, d'humor i de denúncia implacable, un recorregut que a Joan-Lluís Lluís, finalment, li ha valgut la pena de fer, per molt que els dubtes semblassin barrar-li el pas més d'una vegada.

“Ser escriptor en llengua catalana és la meva manera de ser de debò el que soc”. I això és que hi hem guanyat els seus lectors. Moltes gràcies.

 

Els invisibles. Joan-Lluís Lluís - L'avenç, S.L. - Barcelona 2020.