VERSOS DALLADORS
Agraïment a Xisco Campins.
Aquest poemari que venim a presentar avui, Camps dalladors1 de Miquel Ángel Mas Mas, va obtenir el premi Pollença de Poesia 2021, però independentment de les condecoracions, vendreu a bé que el premi millor que té aquest llibre és l’estima que té l’autor per les paraules, font de la seva observació del món.
La poesia d’en Miquel Àngel (poeta que a més té cert vincle amb Capdepera) aporta frescor i creativitat en contra de la funcionalitat del llenguatge, de les paraules mastegades i la incomoditat davant d’un món que porta a la motxilla la incapacitat d’inventar.
L’autor romp el llenguatge i ens regala sentències finals que són vertaders axiomes portàtils del tot definitoris:
«La veritat de la vacuïtat de la mirada»
El poeta dona forma als nostres somnis i allibera psicològicament les ànimes i els cervells perduts adjudicant validesa a allò que per un altre semblaria impossible per absurd i irracional, i com deia el poeta eivissenc Marià Villangómez «Voler l’impossible ens cal i no que mori el desig».
D’altra banda, l’autor és un clar dominador dels trencaments semàntics:
Mon pare és l’estructura interna de cervell
-l’externa se li assecà- quan acaricia el ca
de bestiar,
Les darreres àncores.
Aquest darrer vers de la pàgina 14 és com una driblada al més pur estil Romario da Sousa Faria dels poetes i ens deixa a tots desconcertats. Li haurem d’agrair la sorpresa en un món on gairebé ja res ens sorprèn.
També li podem agrair enormement aquella aproximació a paraules riques, genuïnes, autèntiques, de la deu de la llengua catalana. Paraules com «carrars», «moires», «endogalats», «soberg», «gratcient», «escantellades» o «sangassa» són alguns dels mots que l’autor usa en els seus poemes.
Són curioses també les definicions en forma de metàfora com per exemple: «El silenci liquat, poesia», o també «L’hivern és un rosari foradat finible davall d’un paraigua».
Si parlam de figures de dicció l’autor maneja amb gran versatilitat l'al·literació; n’és un cas «es besen i es vessen vies làcties en barres calentes» i un altre «Alicorns de licors amargs» de gran bellesa plàstica i sonora. També destaca la paronomàsia a « (...)d’hàbits mai pensats/ i érem nois àvids (...)».
Seguidament, l’adjectivació, contràriament a l´ús que en feia Carles Riba, aquí és profusa i selectiva. Bastin els exemples de «damasquinat», «carverià» o «maleïda».
Com a bon lector, la poesia d’en Miquel Àngel, també és plena de referents culturals: Venus, la novel·la Seda, el Vogue, el Crepuscle de Monet, els lírics camps d’en Machado, els germans Karamazov...l’experiència de lectura del poeta farceix aquest poemari sense abusar, com ja ens tenia acostumats a altres poemaris anteriors com bé pugui ser la seva òpera prima Sutzura 25.
Quant a l’estructura formal de la seva poesia es caracteritza pel vers lliure, que no té cap deute amb l’herència antiga de la poesia encorsetada. Els seus versos són purament moderns.
Posteriorment, els tecnicismes propis de l’autor provenen del seu camp de treball, però també són el resultat de l’expressió última del llenguatge acurat, que presenta un domini de vocabulari i el fet poètic de tornar bell allò que no ho és (don’t look for the poetry at the poetry, com bé deia la poeta nord-americana Sandra Beasley), com un exercici modernista on les coses inútils poden arribar a ser també belles. Alguns d’aquests tecnicismes són «disàrtics», «hipotàlems», «cefalees», «endorfina», «adrenalina», «sinapsis», «hipòfisi» i un llarg etc. que també formen part de la seva estètica.
Aquesta estètica també arriba en forma de fotografies, que il·lustren i complementen un poemari d’una altíssima qualitat, exigència i rigor poètics. Basti com exemple la famosa imatge del vaixell fet de petites fustetes que hi ha a la platja de Son Serra de Marina, i que és font d’inspiració de l’autor.
També cal dir que en Miquel Ángel no només ha aconseguit forjar-se com un gran autor, sinó que ha sabut complir amb la seva missió pedagògica fins al final, en el sentit que tal vegada, sense saber-ho, la seva poesia també sigui sanadora, a més de complir amb el deute inexcusable de capbussar-se dins el món de les emocions com puguin ser la por, la llibertat, l’amor, l’enyorança...
Aquesta faceta del seu acte creatiu també té un motor en la joventut, no només com a matèria prima amb la que lluita cada dia, sinó també amb la seva, una recordança d’amistat, de companyonia nostàlgica que parteix d’aquell moment en què els amics es retroben:
«érem nois àvids de camps dalladors»
Tot estava per fer i encara s’havia de recollir el fruit, «La juventud no ardió, mas quemóse» que va dir n’Alexandre, i que em recordà el poeta valencià Vicente Gallego, asseguts a la terrassa d’un hotel de Jaume III. I per descomptat foravila al fons en un intent d’escollir el decorat de la seva creació artística, talment com ho va fer Damià Huguet, si recordam els seus paisatges de call vermell i encara més la seva col·lecció de poesia Guaret.
Però Miquel Àngel en el fons és un gran narrador, fins i tot en els seus poemes, on tornen els personatges que tant agrada retratar, com els que hem pogut gaudir en altres llibres seus, la invectiva d’en Mas perfila amb el plomí una línia que va de l’humor a l’amor, mentre passa per la compassió. Ja s’havia llegit a Sutzura 25, a Quinze bars o a L’ungla més...
Aquesta descripció passa pel seu ull analític i precís que s’aproxima al realisme, però també a la descripció surrealista, en un intent de denunciar una realitat atípica i bruta, la de l’octogenari, la del seu pare, la padrina, la botiguera i un «fotimer de vides» com ell diu. I és que la seva poesia també parla de la vida. L’autor ens presenta unes persones que formen part del seu zoom d’escriptor i descriptiu, i ell escolleix cap a on apuntarà el seu focus literari.
Seguidament, l’autor ho fa des d’una noblesa i una lleialtat a la lletra que és innegociable, que dedica a la seva família i a les seves amistats, però també al món que l’envolta.
Per tots aquests motius, crec que aquest nou poemari s’ha de celebrar i hem d’agrair a l’autor l’esforç que fa per mantenir intacte la fidelitat a la poesia, però també a l’amistat i a la vida. Aquí tens un amic dallador. Moltes gràcies, Miquel Àngel!
Joan Cabalgante i Guasp
1.MAS Mas, Miquel Àngel: Camps dalladors. Trucs i baldufes, 66, El Gall editor, Pollença, 2022.