Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
gener 2021

El passat 29 de gener es va presentar Lydwina de Franz Blei. Es va fer, de moment, només per Internet, però quan la «tranquil·litat» mundial ho permeti, en farem una de presencial que acabarà amb plats i tassons damunt la taula. Com em sol passar gairebé sempre quan hi ha màquines pel mig, algunes frases no es varen sentir bé degut a interferències especulars i al ràpid moviment de masses contràries viatjant per uns fils massa estrets. Així que donam el text a les impremtes de dos dígits per tal que algun dia arribin al paper, encara que sigui amb algunes taques de tinta.

()

Acabam d’escoltar en Pere Siurell que ens ha situat l’autor, Franz Blei, dins tot aquest món esponerós de la cultura alemanya al llarg del primer terç del passat segle.

Jo, per la meva part, vos contaré només dues coses i esper esser breu, encara que com diu en Xiscu Llissa, no sempre me’n surt, amb això de la brevetat i me perd per les bardisses.

I la primera cosa que vos volia contar és com ha sorgit fer aquest llibre que avui presentam.

Fou el 2010, al llarg de les Jornades d’Estudis Locals de Capdepera en què, amb una comunicació de Gabi Einsele, vàrem saber de l’existència de Franz Blei i de la seva Lydwina. Evidentment, existia bibliografia anterior, fins i tot jo la tenia a casa, però, com deia, va ser la seva exposició, la de Gabi, la que em va despertar el cuquet Blei. Després, tot s’ha de dir, la tesi doctoral de Francisca Roca Araño del 2015 em va acabar de convèncer que aquesta Lydwina s’havia de publicar en català a Capdepera qualque dia.

Poc després, el meu fill Miquel se’n va anar a viure a Alemanya en una mena d’exili econòmic que llavors imaginava més curt, la qual cosa va fer que les meves visites fossin molt sovintejades, de cada vegada més, fins ara, que el virus ho ha impedit. Amb un d’aquests viatges, a través d’una amiga d’en Miquel i de na Jenny que feia feina a la Universitat de Bochum, vàrem aconseguir el llibre publicat el 1960 a Munic en què hi havia Lydwina. Com que jo ja havia de partir de tornada a Capdepera, en Miquel, com una premonició, va ser l’encarregat de fer fotos a totes les pàgines per enviar-me-les per correu electrònic. I així quedaren, en el meu fons d’armari digital, fins que va començar una pandèmia mundial que, en el meu cas, com a molts altres, em va retenir uns llargs mesus dins ca meva.

Mentrestant, amb en Pere Siurell fèiem feina amb altres projectes que esper puguem veure publicats aviat i escrivíem poemes a sis mans amb en Jaume Fuster. Xerrant xerrant, potser amb en Siurell, potser amb en Miquel, va tornar a sortir el nom de Lydwina associat, com no podia ser d’una altra manera, a Cala Rajada.

No record com va ser –potser el traductor ens ho aclarirà [efectivament, ens ho va aclarir]–, però de sobte ens trobàrem que en Miquel havia iniciat la traducció de l’obra que ens ocupa i que cada dia ens enviava una pàgina per tal que en Siurell i jo la corregíssim. I així ho férem al llarg d’algunes setmanes en què em vaig adonar que la traducció, de cada vegada estava més i més bé, i començàrem a pensar en la seva publicació.

Allò que inicialment havíem emprès com un divertimento confinat per passar aquells tan i tan llargs dies, es va convertir en una tasca seriosa i ens va descobrir definitivament un autor i una època molt més importants del què hauríem pogut imaginar.

És cert, com diu en Siurell i jo mateix, que l’obra és breu, i potser no acabada del tot, però marca una tendència que l’autor, primer per circumstàncies de l’exili i després per la malaltia i la mort, no va poder acabar de confirmar. I és una llàstima!

Malgrat tot, l’obra té una gran importància, no tan sols pels mèrits literaris que hi pugui trobar el lector, sinó també, especialment per noltrus, els gabellins i calarajaders, perquè ens mostra una part de la nostra història que hauríem de continuar construint.

A Lydwina hi ha un retrat de dona, sí, però també hi ha un retrat de grup, d’aquest grup d’estrangers, molts d’ells exiliats, d’altres més aviat aventurers o fills de papà, que ens ajuden a comprendre la nostra evolució com a societat. Perquè a més, evidentment, també hi ha un cert retrat dels indígenes i, com podreu entreveure tant a l’obra com al meu text, també un cert coneixement per part dels exiliats de les nostres circumstàncies polítiques, socials i culturals.

En tot cas, aquest llibre, entre altres coses, pretén ser una baula més de la cadena de coneixement sobre el nostru passat, de la qual, a més, podem extreure algunes lliçons per aplicar al present i al futur, que, a més, ens connecta amb el món exterior, tan necessari, abans i ara, per sobreviure a la tristesa i a l’oblit.

A més, també pretén posar una mica de llum, com ja han fet altres autors que trobareu a la bibliografia que acompanya el llibre, sobre la importància dels estrangers en les nostres vides, sobre les petjades que ens han deixat i sobre la necessitat de bastir ponts internacionals per tal d’encetar un vertader diàleg entre totes les cultures del món per tal que aquest, el món, sigui més nostru, més a la nostra mida, i perquè definitivament el puguem considerar molt gran, tan gran que el podem concentrar en un lloc tan petit i tan estimat com ho és Cala Rajada, amb totes les seves platges, les seves fondes i, evidentment, tots els seus somnis il·luminats per un far de Capdepera que llampega tant en les nits d’hivern com amb les d’estiu.

* * *

Ja per acabar, l’altra cosa que vos volia dir, és que sent, i per tant vull expressar, un gran agraïment per totes les persones que han participat en aquest projecte, a tots els estudiosus i escriptors que ens han precedit i ens han deixat miquetes de pa per tal que noltrus puguem seguir fent aquest camí cap a les estrelles que ens portarà fins a les platges d’Andròmeda, és a dir, fins a les platges de Paradella. Però especialment vull agrair la perseverança, l’actitud, la feina i el compromís tant de Pere Siurell com de Miquel Flaquer, el meu fill. I també la feina amatent de Jaume Fuster que, com ja he dit en altres ocasions, ens acaba de posar a lloc en les qüestions lingüístiques.

Aquesta feina que avui presentam, és per tant, una obra col·lectiva amb dos grans protagonistes: Franz Blei i Cala Rajada, encara que Cala Rajada ho fa en representació de molts altres indrets de la Mediterrània que també reberen exiliats d’un règim autoritari, el nazi entre altres, i aquests exiliats acabaren topant amb un altre règim autoritari que encara dura, primer com a obertament feixista i ara disfressat de monàrquic.

Però per jo a més té un component personal que no puc ni vull obviar, i és que per mi també ha suposat la culminació d’una sensació que ja s’havia iniciat fa molts anys, i és la meva estimació per la cultura alemanya, talment com en paral·lel ha crescut la meva estimació per als meus dos petits alemanyets i gabellinets que són Noel i Juna, als quals, com no podia ser d’una altra manera, he dedicat el meu treball en aquest llibre.

 .
Pere Siurell i Miquel Flaquer, artífexs d’aquesta gran troballa alemanya i bleiniana.

Post scriptum

Després de tot aquest trull de Blei, quan ja tot està dat i beneït, se’ns apareix un document molt revelador sobre un dels personatges de la narració de Blei, concretament sobre Kurt Matschewski, que a la realitat era Heinrich Kraschutzki, una persona de carn i ossus que, com contam al llibre que ens ocupa, va viure a Cala Rajada des de maig de 1932. Aquí hi va tenir alguns negocis, com ja heu vist, però en volem destacar un: la Biblioteca Las Estrellas, de la qual l’amu Antoni Coix –qui sinó?– ens ha fet arribar aquest document demostratiu de com funcionava. El personatge Matschewski en parla a la pàgina 60 –«una biblioteca de llibres propis»– i, a més, a la mateixa pàgina ens dona una pista per a situar de manera més precisa de com ho hem fet fins ara, la data de redacció del text de Blei: «vaig començar ara ja fa quatre anys», li diu Matschewski a Blei. És a dir, Lydwina es va redactar, o es va continuar redactant, setmanes o mesus abans de començar la guerra.

Bé, són detalls, però no podem negar que siguin detalls preciosus, especialment aquest de començar a fer negocis amb una biblioteca.

Davant la barbàrie capitalista, jo també voldria que la Biblioteca del Golea fos un gran negoci. No, no ho puc negar. De fet, amb en Barona moltes vegades hem imaginat grans moviments de capital amb llibres pel mig: pensions, hotels, hostals, bars... plens de llibres per totes bandes, que ens menen inexorablement a l’alegria i a la felicitat.

abril 2021