Imprimeix
Categoria: Cultura
Vist: 373

El concert del passat divendres 23 d'octubre va ser una exquisida raresa pel seu perfil “BOMBARDÍ SOLISTA i PIANO”, ja que el bombardí solista està molt escassament programat en els cicles populars de concerts. I per aquest mateix motiu, no ens el podíem perdre. Tots els assistents aprofitarem bé l'oportunitat que se'ns brindava, i vàrem sortir del Auditori Cap Vermell gratament sorpresos i admirats de la qualitat musical dels intèrprets.

I precisament per la peculiaritat d'aquest instrument, ens veiem obligats a dedicar unes línies de pedagogia: El bombardí, des de la seva invenció en 1843, en comparació amb els seus predecessors, tenia un rang ampli i un so agradable i ric. Era flexible tant en qualitat de so com en afinació i podia combinar-se bé amb una varietat de conjunts, la qual cosa li va valer una popularitat immediata entre els compositors i directors en la configuració de bandes de música, especialment a Gran Bretanya i els EUA. Si bé els compositors britànics poden haver liderat el camí en l'escriptura per a bombardí en un escenari d'ensembles, van ser els estatunidencs els qui van escriure la primera de la "nova escola" d'obres serioses i artístiques en solitari escrites específicament per a bombardí. Fins fa aproximadament quaranta o cinquanta anys, en contrast amb la pràctica de llarga data de l'ús extensiu del bombardí en bandes de vent i bastant menys en les orquestres, no hi havia cap cos establert de literatura per a solistes escrita específicament per al bombardí, i els bombardistes es van veure obligats a transcriure la literatura d'altres instruments. Afortunadament, donades les capacitats multifacètiques de l'instrument, els solos per a molts instruments diferents s'adapten fàcilment a la interpretació en el bombardí.



El programa del concert que se'ns va presentar tenia ben diferenciats els dos blocs citats: la primera part va començar amb dues obres de repertori per a bombardí solista una d'un compositor britànic i l'altra d'un estatunidenc; obres molt recorregudes en el cercle d'especialistes d'aquest instrument, però difícils per al públic, pel seu llenguatge propi del segle XX més aviat abstracte i fred, si bé repletes de mostres de domini tècnic de l'instrument que els músics en l'escenari van oferir amb dilatada solvència. I a la segona part gaudirem de diverses transcripcions de música espanyola on decididament Miguel Victorio Molina al bombardí i Llorenç Prats al piano, varen captivar als assistents.



La quantitat de registres, un so net i càlid, melodies cantabiles i brillants, precisió rítmica…, van fer que aqueixa nit el bombardí es guanyés un lloc en el memoràndum musical del públic.