Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1721


Agost, 2 del capvespre / Vila Roja

            Pas pel carrer de Ciutat,
           Vila Roja a banda i banda,
           Costa d’en Capet amunt,
           cap a sa Creu enfilada...

 ... diu una cançó. 

            Per què Vila Roja em sembla més Capdepera, més poble, més ca nostra? No ho tenc clar, però és probable que a Vila Roja hi vegi les arrels del poble enfonsant-se a la terra, com si xuclassin la saba que els permet, després, enfilar-se fins al Castell. Sempre m’ha costat imaginar-me el poble escampant-se coster avall, i en canvi me n’he bastit una imatge ideal de cases, a banda i banda, que pugen cap al cel i es troben en un vèrtex que n’aguanta l’estructura.

            Vila Roja mirant terra endins, escampant-se terra endins. Vila Roja allunyant-se, simultàniament, de la mar perillosa, de la costa inhòspita. Fesomia acollidora per a qui arriba a Capdepera, imatge familiar, centenària, gairebé incommovible, a la qual ens hem agombolat. És el nostre poble i ens hi reconeixem.



            Però, avui, també Vila Roja veu alterat el seu natural. També aquella part del poble que havia sobreviscut a totes les escomeses, ha entrat en una metamorfosi que té el polígon industrial com a paradigma. És una manera d’entendre el progrés que es fa enfora de molts de principis.

            Ara, en ser en es Pou des Camí, el meu coret ja no s’eixampla, com diu la matexa cançó. Ara el meu cor s’encongeix. Les naus industrials, informes, i deformes, constitueixen el pitjor primer terme de qualsevol fotografia que es pogués haver imaginat. Realment, es tracta d’un reclam en negatiu per a qui s’apropa a una vila d’origen medieval que, a poc a poc, amb una sensibilitat remagrida, anam empenyent cap a l’abisme estètic.

            És que no hi havia alternativa, em diu algú.

            En nom de quin déu no hi havia alternativa?

            Però a sa plaça des Sitjar hi ha festa, aquest mes d’agost. Com cada any. I la gent de Vila Roja pujarà a fer una llet freda, a comprar avellanes i a ballar a la revetla. A veure si enguany la pluja no banya els paperins.

            Ara, a les dues del capvespre, amb el sol que cau amb una verticalitat indefugible, és hora d’entretancar les persianes, d’obrir les vidrieres de bat a bat i de fer una becada en el balancí, dins l’entrada, mentre les cigales hi posen la música de fons, com si res hagués estat.