Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1811




Juny, 12 del migdia / Ses Coves

No sé què hi han fet per devers s’Embarcador del Rei, per na Jòrdia, per na Blava o per sa Reculadora. No sé què hi han fet devers Canyamel. Però puc ben assegurar que arribar a ses Coves és un suplici per als sentits, especialment per al sentit de la vista. No és una excepció, no, no ho és, per desgràcia no ho és, i, en canvi, sí que és una demostració fefaent de fins on som capaços d’arribar les criatures humanes en el nostre afany de modificació de l’estatus de relació amb l’hàbitat que ens agombola.

Molt lluny, som capaços d’arribar. Molt lluny.



«Aquí l’obra dels segles les roques transfigura,
i sens dolor ni obstacle, tranquil·la prossegueix
polint aquests abismes la mà de la natura...
Ai! No és així entre els homes: bé ho saps, oh prematura
poncella d’una raça que sols no te coneix»

Al punt del migdia, albir l’horitzó i el mar i el cel de la mítica Nuredduna. Darrere meu hi roman «el temple qui demostra, replè de meravelles, / la mateixa art divina que el buit omplí d’estrelles.” Un temple cisellat  en aquella “penya brava / del Cap Vermell, tenyida de púrpura oriental”.  I també a mi em sembla escoltar les «veus de l’alt silenci». Com Nuredduna sent les veus que em recorden que els homes no transfiguren, ni poleixen aquests abismes, com fa la mà de la natura.

La mà de l’home, altrament, és ambiciosament maldestra, frissosa d’atuir espais que és incapaç de perfeccionar.