Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 2140
 La Biblioteca del Golea

El futur ja és aquí








Quan vaig començar a fer feina a sa Mesquida a començaments dels setanta encara no hi havia punks, però veia la classe obrera britànica i observava com de cada vegada s’hi assemblava més. Deixaren enrera els vestits de hippies, amb colors brillants, i els cabells llargs; s’imposava el negre i els cabells curts. Jo, evidentment, no sabia res de res i fins que no va esclatar l’afer Sex Pistols estava més peix que els peixus. Veia el Golea allà baix, sota l’aigu, i les barques de ferralla que treien ferru des de feia anys i anys. A les nits de lluna plena a vegades nedava a la mar o també a la piscina, sempre i quan el coronel Rowley no se n’assebentàs, és clar! Els dies passaven i amb ells passaven els anys. I la classe obrera britànica de cada cop vestia pitjor i era més pobra, no tan sols de sou sinó també d’esperit. Després vengué Margaret Thatcher i amb ella la rendició del laborisme que encara molt més tard va degenerar en el blairisme, que va acabar declarant la guerra a mitja humanitat; total per un copet a l’esquena! L’imperi britànic va arribar moribund a la Segona Guerra Mundial i va acabar de morir a la crisi del Canal de Suez, a finals dels cinquanta, i aquí semblava que es finiquitava Anglaterra, un país que potser mai ha entès res del que passa més enllà de les seves fronteres. El món havia canviat mentre ells es posaven la perruca postissa i miraven a tothom per damunt l’espatla.
Però, oh sorpresa!, sortiren els Beatles i Anglaterra, sense adonar-se de res, va tornar a conquerir el món. Els joves, els seus joves, també havien canviat i s’havien llançat al carrer amb una nova manera de vestir i de viure. Va ser un somni que va durar pocs anys, però va ser molt intens i va produir molts royalties.
El 1968 els joves, aquells joves de cabells llargs, toparen definitivament amb el sistema i aquest va dir: Prou!, i la majoria se’n tornaren a casa amb la cua entre les cames.
I la desolació dels carrers i dels barris obrers va ser immensa. La crisi econòmica (una de les moltes que cíclicament pateix el sistema capitalista per fer net) els va colpejar ben fort a les cuixes i per tot el cos, i quan s’adonaren varen veure clarament que tornaven a ser carn de canó d’un sistema de triturava tot allò que se li posava pel davant.
Ara no hi havia flors. Hi havia alcohol i drogues, i un menyspreu contra tot i contra tothom. I, per tant, hi havia Rimbaud. Patti Smith el va treure a passejar amb la cama tallada i un somriure que feia por. Els Sex Pistols són això: un somriure que fa por. I els Sex Pistols són el punk. Encara que a mi m’agrada més The Clash i el seu “compromís”. Joe Strummer tenia coses a dir i opinava mentre cantava i tocava la guitarra. Sabia alguna cosa. Intuïes que era dels teus.
Bé, potser tot això que dic és una equivocació, perquè ningú podia ser de ningú: aquesta era la clau per entendre-ho tot: començava el món de les tribus un altre cop, perquè s’havia acabat això de lluitar per qualque cosa que s’assemblàs a un “ideal” universal. No hi havia futur i tot estava acabat.
Però Anglaterra va inventar realment el punk? Potser The Velvet Undreground i Lou Reed, entre altres, hi tenen qualque cosa a dir. I més encara: existeix realment el punk? N’hi ha que diuen que va morir el mateix dia que el varen batiar. Així que la cosa encara va ser més curta que el somni de les flors. I és que la societat de l’espectacle és molt difícil de vèncer i més encara si ho vols fer en el seu propi terreny.




I aquest llibre que presentam avui conta una mica tot això. La història de la darrera, fins ara, aportació que ha fet Anglaterra a la humanitat. Un moviment “musical” que hi va rebentar i va esquitxar per tot el món.


I així estaven, més o manco, les coses quan vaig arribar a Tenerife l’any 1982 i me vaig trobar de cara amb el punk. I a Tenerife el punk es deia Familia Real, un grup que destrossava tot el que tocava i que no deixava lloc per a dubtes i commiseracions. Realment tot s’havia acabat. I fins i tot jo, que som despistat de mena, ho vaig arribar a notar. No hi havia futur, però, contradictòriament: el futur és aquí.

I aquest altre llibre que també presentam avui, conta una història que vaig viure de molt aprop i, per tant, m’acosta molts de records, de vivències que ara semblen esborrades pel temps. Però tot allò va existir, encara que alguns, com Domi Delgado, ja no ho poden contar. I en el llibre ho podeu comprovar: conta les vides d’uns personatges que feren molt de renou i que, malgrat tot, deixaren petjada. De Familia Real a Ataud Vacante hi ha una línia de continuïtat, no només amb els personatges, sinó amb les actituds.
Diuen que el temps ho cura tot, però no sempre és vera.


I ja per acabar, presentam aquest altre llibre de Servando Rocha on tot això de què hem parlat avui, hi és tractat més bé des d’un punt de vista antropològic.
El punk és una més de les subcultures que s’enfronten a l’hegemonia de la cultura dominant i tot això passa en un escenari que es diu “metròpolis” que, segons l’autor, és una sublimació espiritual de la ciutat.
Això, pens, entronca en la percepció que tenia Rimbaud, que moltes vegades ja no parla de ciutat, sinó d’això: de metròpolis.


Sóc un insignificant i no massa descontent ciudadà d’una metròpolis considerada moderna...Aquí no observaríeu els vestigis de cap monument de superstició. La moral i la llengua estan reduïdes a llur més simple expressió, per fi!
Rimbaud en versió de Josep Palau i Fabre.

La ciutat ens ha entrat tan endins que no ens deixa sentir res més. I, a més, això és el que volem. Deixar de sentir i passar a formar part de la massa. Persones anònimes que un bon dia decideixen que no pot ser. Que s’ha d’acabar tot per, potser, tornar a començar, però no en un altre lloc. En tot cas, en un altre lloc de la nostra consciència.
I si com predeien alguns astròlegs des de fa anys, Mallorca sencera s’ha convertit en una gran ciutat, ara du camí de convertir-se en una gran metròpolis i, per tant, l’escenari ideal per a començar una lluita a mort contra la cultura dominant.
Però primer hauríem de resoldre la qüestió colonial, no vos sembla?



Miquel Llull
Bibliotecari del Golea