Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 2382

La Biblioteca del Golea

La desgràcia dels homes

“l’histoire est la science du malheur des hommes”
Raymond Queneau




























Si hi va haver un fantasma que va recórrer el món al llarg del segle xx deixant una petjada profunda, aquest fou el fantasma del comunisme. Sempre s’havia parlat que no podia ser que l’home fos un llop per a l’home, que l’explotació d’uns homes per uns altres era un estadi pre-humà que la civilització havia de superar. A la primera part d’aquest llibre que avui presentam, ja se’ns parla que des de Plató fins a Moro, s’havia bastit una teoria per acabar amb tot això que dèiem i per mirar de trobar la felicitat sobre la terra i no en un més que probable inexistent cel. En fi, que no fos la religió la que alimentàs les ganes de sobreviure a les misèries, sinó que fos la política a través d’una organització estrictament humana i no celestial.

Fins aquí, però, tot era una teoria; però al segle xx aquesta teoria es va posar en pràctica i el balanç que se’n pot fer és, si més no, preocupant. Perquè aquest llibre que avui presentam no és un al·legat teòric contra el comunisme: senzillament, presenta un balanç de la seva acció al llarg del segle xx i per tota la Terra.

I aquest balanç, només en morts, és esgarrifós: cent milions de persones (segons els autors) moriren sota règims comunistes o a causa del comunisme. Crec que sobren les paraules i, per tant, aquest article podria acabar aquí i deixar-ho córrer en espera de temps millors. Però no em puc estar de fer-ne algunes reflexions i de fer i de fer-me algunes preguntes.

Per què tot això? Per què si el comunisme era una doctrina pensada per a l’alliberament de la humanitat, va acabar amb una part important d’aquesta humanitat? El mal, és a dins mateix de la pròpia teoria o només és la pràctica la que va embogir?

Jo no ho sé i confès que no tenc respostes convincents a totes aquestes preguntes. Però sempre he pensat que el marxisme fou una bona eina per entendre el funcionament del capitalisme, però va fracassar com a teoria política des del mateix moment del triomf de la revolució soviètica. Perquè el triomf del socialisme estava previst que es fes en una societat industrial i burgesa; en definitiva, en una societat on prèviament havia triomfat la revolució burgesa i s’hi haguessin adoptat els valors de la revolució francesa: llibertat, igualtat, fraternitat, i on la declaració dels drets de l’home no fos una pura fantasia teòrica.

I això no era el cas de Rússia. Allà es desconeixia completament el que era la llibertat, la igualtat i la fraternitat i, per tant, es va passar d’una societat gairebé feudal (serfs i senyors) a un comunisme imposat per la força de les armes per una minoria molt ben organitzada, que va acabar imposant una dictadura, primer del partit i més tard d’un sol home i de la seva guarda. I aquesta, senzillament, va continuar amb les matances ancestrals i les va exportar per tot el món.

I des de 1917 l’esquerra mundial es va trobar presonera d’aquella guàrdia de corps que era el comitè executiu del Partit Comunista de Rússia, que va acabar creant no un Estat alliberat i alliberador, sinó un imperi, un imperi com el dels vells temps, un imperi que va obrir la caixa dels trons nacionalistes i va enterrar l’internacionalisme i va degenerar en imperialisme, que va hipotecar el futur de la classe obrera mundial i dels partits i de les teories que la volien dur al triomf sobre tota la Terra. I, en definitiva, passaren a ser terminals de la política exterior soviètica.

Alguns han criticat aquest llibre, més ben dit, els seus autors, perquè, diuen, són antics estalinistes que s’han reciclat i s’han penedit. Podria ser que alguna cosa d’això hi hagi; jo no ho negaré. Ara bé, em sembla molt simplista quedar-se només amb això. És veritat, potser, que els autors són antics comunistes, però només aquest fet no els desqualifica a l’hora de jutjar el seu treball. També és veritat, que hem vist a molts antics estalinistes i terroristes revisant la història per tal que agradi a la dreta i a l’extrema dreta i que han fet un modus vivendi del seu penediment. Però pens que l’esquerra no pot amagar el cap sota l’ala davant documents com aquest i insultar els seus autors. No tots els penediments són iguals. No tothom ho fa de mala fe. N’hi ha que aporten dades i no fan una interpretació esbiaixada dels fets.

Jo no puc assegurar que totes les dades que aporta el llibre siguin certes. No tenc un coneixement exacte del que ha fet el comunisme, país per país i data per data. Però si em remet al capítol 2 de la segona part del llibre, titulat: “L’ombre portée du NKVD en Espagne”, on es descriu la persecució i extermini del POUM, amb la tortura i assassinat del seu dirigent principal, Andreu Nin, no em queda més remei que dir que la descripció dels fets i les fonts que utilitza em semblen prou correctes, com per pensar que no s’allunya gaire de la realitat.

També és cert que podríem fer un llibre negre del capitalisme i que els morts per la seva causa (dictadures, colonialisme, policia, genocidis, fàbriques, contaminació, etc.) són també milions i milions (segurament molts més, si voleu). Però això, a qui serveix de consol? A mi no. L’esquerra tenia i té la obligació de trobar una sortida a aquest sistema idiota que es diu capitalisme, ara més conegut per societat de l’espectacle. Una sortida digna: no un cementeri en forma de gulag, no un extermini sistemàtic dels dissidents, no un genocidi dels pobles que no acabaven de sotmetre’s.

L’esquerra tenia l’obligació d’aportar felicitat i raó a la raça humana. Aquesta i no altra, era la seva missió. Deixar-se enlluernar i comandar pel comunisme soviètic fou un error tan descomunal, que la seva credibilitat ha quedat tocada per molt de temps. I ara el món es troba al llindar d’entrar en l’Era dels Idiotes menada amb pas ferm pel Capitalisme Triomfant en totes les esferes de la vida social: un viatge, no cal dir-ho, que porta la humanitat cap el suïcidi.

Aquest, segurament, és el preu que s’ha de pagar.

Paguem-lo aviat i tornem a començar.



Miquel Llull
Bibliotecari del Golea











































Courtois, Stéphane et alt.: Le livre noir du communisme. Crimes, terreur, répression. Paris: Robert Laffont, 1997. 924 p.