Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 3071
Miquel Llull

   Comunic a tothom que ho vulgui sentir que a partir d’ara només respondré al nom de Miquel Llull. Després de consultar el Consell de Guerra (Causa 171/1938) contra el meu padrí, Miquel “Llull” Servera Barceló, he pres aquesta decisió unilateral i irrevocable de la qual mai de mais no em desdiré, ni en la vida ni en la mort.


 

clicau damunt per ampliar l'imatge




Escrits de la Causa 171/1938.
 


   Exigesc a les autoritats, tant civils com militars, que a la pròxima rebel·lió feixista contra la democràcia i la llibertat dels pobles, sigui detingut, jutjat i condemant amb aquest nom i que quan sigui interrogat pel comandant de la guardia civil d’Artà, caporal Juan Amer Vallespir, sigui nomenat amb el meu nom vertader de Miquel Llull i no amb cap altre. Això sí, admetré com a proves incriminatòries els escrits que he signat fins ara amb el meu nom anterior i els faig meus com si els hagués escrit jo mateix. 

Image

   En cas de ser executat sense judici a la vorera d’un camí, deman que sigui el camí de s’Heretat i també deman de ser inscrit en el Llibre Vermell que qualque escriptor/a o historiador/a publicarà al cap d’uns anys, amb aquest nom meu, únic vertader, de Miquel Llul´.

   El meu padrí, Miquel Llull, va ser detingut el setembre de 1936 i va fer aquell famós viatge en camió que, partint de la plaça de l’Orient, va passar per Artà, el local de la Falange de Palma, el govern civil i va acabar al castell de Bellver en una nit fosca i plena de mals auguris que, com gairebé sempre que hi ha feixistes i criminals pel mig, es varen complir.El 37 va ser alliberat, però per poc temps, perquè per l’abril del 38 va tornar a ser detingut i aquesta vegada fou jutjat i condemnat a 12 anys de presó.

   L’acusaven de ser socialista i d’haver incitat a la rebel·lió: “Los antecedentes del procesado le señalan como militante en el partido socialista, siendo individuo de acción y que ha estado detenido gubernativamente durante el Movimiento por su ideología”. (Causa 171/37, fol 46, Sentencia) 

Image
Miquel Llull i la seva filla, Margalida Llulla, a la manifestació del 1r de Maig de 1932 a Capdepera. 

   “CONSIDERANDO que los hechos expuestos el Consejo los estima contitutivos de un delito consumado de provocación a la rebelión previsto y penado en el párrafo segundo del artículo 240 del Código de Justicia Militar del que es responsable en concepto de autor el procesado Miguel Servera, que con sus frases confiando aún en el triunfo de la causa marxista y prometiendo para tal caso las venganzas características de la misma realizó indudablemente tal labor provocadora en pro de la subversión roja, apreciandose a efectos del artículo 173 del mismo Código la circunstancia agravante de la perversidad del procesado, en atención a sus antecedentes extremista (sic) y persistencia en su ideología, por lo que el CONSEJO FALLA condenando al procesado MIGUEL SERVERA BARCELÓ, a la pena de DOCE AÑOS DE PRISION MAYOR, con las accesorias de suspensión de todo cargo y del derecho de sufragio durante la condena, como autor responsable de un delito consumado de provocación a la rebelión comprendido en el artículo 240 del Código de Justicia Militar concurriendo la circunstancia agravante de su perversidad a efectos del artículo 173 del mismo Cuerpo legal, sirviendole de abono la totalidad de la prisión preventiva sufrida y siendo civilmente responsable en la forma que determina el Decreto Ley de diez de enero de mil novecientos treinta y siete.” Signen: Presidente: Ramón Taix Atorrasagasti; Vocals: Guillermo Villalonga Pons, Antonio Torrandell Llinás, Bernardino Font Puig, Enrique Fernández de Córdoba y Lamo de Espinosa, Honorato Sureda Hernández; Vocal Ponente: José María Alfin Delgado.  

Image
Miquel Llull a la presó de Manacor. 

 
  I com ja amenaçava la sentència anterior, efectivament va passar pel Tribunal de Responsabilidades Políticas, format per una banda de lladres dedicada a extorquir les víctimes i arruinar les seves famílies. Ja és veu que era un negoci a l’engròs. Basta mirar aquesta sentència, preparada en sèrie: 

Image

   Va sortir de la presó per a ingressar al manicomi de Palma, on qui sap si no va sofrir la lobotomia o l’electroxoc de mans del Dr. Villalonga desfressat de falangista (Jaume Pomar: La raó i el meu dret: Biografia de Llorenç Villalonga. Palma: Moll, 1995, p. 217), i només molts anys després va poder tornar a Capdepera: una Capdepera que, evidentment, ja no era la mateixa: l’espiritista, la llibertària, la llibertina, l’anticlerical, la que creia en la revolució social, en el canvi permanent de les coses, la que creia en la necessitat d’aprendre idees noves cada dia, la que anava en carru però que feia volar la imaginació en coets a reacció mentre els beatus i les beates escoltaven missa en silenci i els traginers i contrabandistes imaginaven noves i esportives maneres de fer-se milionaris.
 

Image

   Jo encara el veig a la vora del foc torrant xua, o sobrassada si n’hi havia, mentre la meva padrina fa llata. No deia res. Callava. I jo no sabia per què. Ara ho sé, padrí! Ara ho sé tot. Ara he tornat gran i ja no som aquell nin que venia amb tu amb el carru fins a Son Febrer, una quasi quarterada plena de pedres on tu hi feies feina mentre jo jugava, o fins a Can Cardaix on hi treballaves un altre trosset de terra. Després em feies un pa amb oli, però gairebé sempre t’oblidaves la sal. No sé per què, però sempre la sal.

   I tornàvem al poble i jo estava alegre i content perquè era el meu poble, era Capdepera, la gran Capdepera dels homus i les dones alegres malgrat tot, i no me podia imaginar que tu t’hi senties un estrany i per això no volies parlar amb ningú. Només amb jo i la bístia. Alguns deien que no estaves bé del cap. I ho estaves, padrí, de malament. Però jo ara sé per què. Ningú m’ho ha dit. Ho he vist en els papers que escrivien els teus mateixus botxins. No se n’amagaven gens. N’estaven ben contents i orgullosus d’escapçar vides com la teva. I el que més me fot, és que encara n’hi ha que diuen que tengueres sort, perquè no et mataren a la cuneta o d’una pallissa a l’ajuntament. T’allunyaren dels teus, de n’Antònia Cataiola i de les teves filles, i això, per tu, fou pitjor que la mort. Jo ho sé, padrí. Ara me’n record que t’ho vaig veure als ulls. Me miraves fixament, però, padrí, no em feies gens de por. Te veia estrany, però mai, mai em feres por. Sabia que tenia un padrí que no era com els altres i ara que sé per què, n’estic orgullós. El que no sap ningú, és que quan érem tots sols a foravila, érem lliures i tu no eres aquella persona fosca que s’imaginaven els demés. Bé, senzillament, era dur tornar perquè pel poble trobàvem els teus delators i botxins. Això és tot. Aquells que t’havien empresonat després d’acusar-te de no haver oblidat les teves arrels, de no haver-te rendit ni després de la rendició. Jo no sabia qui eren. Però ara ho sé.
  

Image
 Dos Miquel Llull i n’Antònia Cataiola. 

   I també, de retruc, amb aquest canvi de nom vull fer un altre homenatge; en aquest cas a Ramon Llull, un dels primers catalans de Mallorca i un dels millors, creador de la nostra gran llengua literària i impulsor, també amb Francesc Pujols i tants d’altres, de la nostra relativa eternitat.
I perquè els mateixus que empresonaren el meu padrí són els que volen acabar amb la nostra llengua i volen esborrar qualsevol vestigi de catalanitat de Capdepera i de tot Mallorca, declar i declararé davant el caporal Juan Amer Vallespir (el mateix que va recopilar l’obra completa de na Maria Ràia per portar-la davant l’escamot d’afusellament), que som, i seré fins a la mort, de nacionalitat catalana, tal com ho varen ser Ramon Llull i Miquel Llull sènior. I deman al món sencer que ens deixin ser el que som i que no permetin més que els nacionalistes espanyols ens embullin amb les seves demagògies criminals i assassines, que permetin la reunificació de Catalunya talment com permeteren la d’Alemanya, senzillament perquè és una qüestió de justícia i de pau.



Image

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
febrer 2009