Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1659

 En Dos Pams i Mig i l’albercoquer màgic


per Sebastià Nebot












 
   Els albercocs acabaven de madurar mentre les fulles es miraven l’espectacle. Però la seva hora havia arribat. Havien sentit dir al propietari, un mafiós, que tallaria l’arbre, un arbre vell que aquest havia descartat, ja que sempre havia cregut que aquests albercocs eren dolents.

 

     Aquest era l’albercoquer del qual la veïna del nostre amic, en Dos Pams i Mig, recollia els albercocs per a les seves aventures. Només ells dos sabien que era un arbre màgic, amb fruits màgics. I el mafiós que es pensava que els albercocs eren dolents... Què farien? Deixarien morir l’arbre? Tan valents com sempre, no ho consentirien. I ja tenien un pla per a salvar-lo.

      Una nit sense lluna, ells dos, vestits de negre i les cares emmascarades amb carbó, amb un càvec i un fasset, se n’anaren a trasplantar-lo.

      -Tanmateix -digué el nostre amic- val més que sigui nostre, viu, que del mafiós, mort.

      I més quan saberen que volia vendre la fusta a uns rufians. Així doncs, sense fer renou, se’n dugueren l’arbre amb totes les arrels, sense deixar-ne ni una, i el sembraren de nou a l’hort de la veïna. 

      Heu de sabre que feia molts d’anys, a aquesta doneta  li havia caigut un pinyol d’albercoc dins l’hort del mafiós, i allà havia crescut tan màgic com tots els seus arbres: cirerers, ametllers, pruneres, i molts més, tots màgics i sans, els quals feia goig mirar de tan ben cuidats com els tenia. Quan en Dos Pams i Mig encara no havia nascut, altres ninets, a les seves aventures,  se servien i es beneficiaven dels seus fruits sempre lluitant contra les injustícies; ara, ja grans, homes i dones fets, ho recordaven amb nostàlgia, perquè els nins i nines tenen el cor molt gran, amb una especial manera de fer i veure les coses.

      Així que el nostre amic i la seva veïna sembraren una figuera en el lloc on hi havia l’albercoquer. I ja sabeu que la llenya de figuera no serveix més que per cremar, i no així la d’albercoquer, que té més utilitats. Quan vingueren els rufians i veren la figuera es pensaren que el mafiós els havia enganyat, i clar, no volgueren pagar llenya dolenta per bona. Quan ho digueren al mafiós, aquest va agafar tal volada que treia foc pels queixals, i no se li va ocórrer res més que encarregar als rufians que obrissin una investigació i la tanquessin amb l’aclariment dels fets i la restitució de l’albercoquer. A canvi, els donaria la llenya de franc.

       I obriren la investigació: al lloc dels fets trobaren una camisa molt petita, tan petita que no podia ser de ningú més que d’en Dos Pams i Mig, ja que el mafiós l’havia vist rondant pel seu hort. I així era, perquè el nostre amic s’havia tret la camisa per a cavar, ja que feia molta calor.

       Un veí del mafiós, un pagès, sentí la conversa entre el mafiós i els rufians i el primer que va fer va ser avisar en Dos Pams i Mig, qui ho digué a la veïna, la qual l’omplí de coratge, encara que no n’hi faltàs, perquè fugís. Li donà una borsa  plena d’albercocs, i el nostre amic, amb un bot i a rem, escampà la boira, ja que els rufians anaven armats.

       La veïna estava neta de tota sospita, ja que ningú la veia involucrada, i, confiada com estava del nostre amic, no passava gens de pena, perquè hem de recordar que el nostre amic és molt valent, tant que xiulant i cantant  resol els problemes.

       La veïna sabia que els rufians vivien en una cova, a la qual no s’hi podia anar més que per mar,  això és el darrer que va dir al nostre amic.

       I ja tenim en Dos Pams i Mig remant cap a la cova dels rufians, lluny de fer-se por, tot cantant una cançó.

       A prop seu, quan sentiren la cançó, comparegueren tres dofins que botaven i ballaven al so de la seva tonada, acompanyant-lo fins arribar  a la cova, on s’acomiadaren.                              

       El nostre amic va esperar els rufians, amagat darrere d’una roc, i quan els va veure arribar  el primer que va fer va ser menjar-se un albercoc. Al cap d’una estona, amb un xiulo els va fer girar i amb els ulls fixos els hipnotitzà, dient-los que havien de viure honradament. Després els convidà a menjar albercocs i en un no res li asseguraren que treballarien la terra i que sembrarien arbres per a vendre’n els fruits.

       Se n’anaren tots plegats en el bot i de nou comparegueren els nostres amics els dofins, que ballaren i xiularen fins arribar al moll.

       Els rufians anaren de seguida  a parlar amb el mafiós, a qui convidaren a menjar albercocs màgics, i aquest, tan aviat com de pressa, els convidà a tots: veïna, rufians, pagès, Dos Pams i Mig, i  la resta del poble, a una gran torrada. I sabeu què menjaren de postres?: albercocs!

 

Sebastià Nebot