Aquesta és la frase més repetida en els mesos estivals... però s’ha de reconèixer que, ara per ara, la calor és més que suportable. Això sí, si vols anar a la platja, hi pots anar i gaudir de la mar. Si pel contrari t’estimes més aprofitar el temps fent altres coses, o sigui que ets dels meus, la temperatura d’aquest mes de juliol ha estat més que suportable. De fet, he de reconèixer que més d’un capvespre, durant les festes del Carme, he tingut fred, així com sona, fred!, cosa gairebé impensable.Malgrat tot si sou d’aquells a qui agrada patir calor, tranquils, encara queda l’agost. I ja veurem com és el setembre!
Ara que hi pens, no era del temps que volia parlar aquest mes, sinó d’una notícia que ha passat quasi desapercebuda per aquí: la possibilitat de crear una mancomunitat de serveis (es parla de turisme i transport) entre Artà, Sant Llorenç, Son Servera i Capdepera. La idea, així de sobte, sembla bona. Davant dos grans reptes de futur, unir esforços. Però caldria treballar en projectes concrets i realitzables. El transport, ens referim al públic, és una assignatura pendent a la nostra comarca. Per bé que s’ha de reconèixer una millora en els darrers anys, amb la posada en marxa del tren de Manacor i el servei de tren+bus, queda molta feina per fer. Encara som molt dependents del cotxe privat, les tarifes són cares, podrien augmentar les freqüències, a l’hivern hi ha nuclis de població pràcticament incomunicats... Algunes idees fa anys que planegen pels programes electorals: línees interurbanes en el municipi, la prolongació de la línea del tren fins a Cala Rajada, una estació d’autobusos com cal, implantació del servei de bus nocturn entre municipis, replantejament del tren turístic, etc. De feina, n’hi ha a voler. És qüestió de parlar menys i començar a concretar.
L’altre qüestió que es parla de mancomunar és el turisme. Si el que es pretén és seguir marejant la perdiu i donar voltes, per tal d’evitar prendre decisions, val més quedar com estam. D’això de potenciar el turisme de qualitat, de desestacionalitzar, d’atraure el turisme de qualitat, d’oferir alternatives al model de masses (allò que s’anomena despectivament –per què?– turisme de sol i platja), de modernització de la planta hotelera... se n’ha parlat des de fa anys i panys. I tanmateix, després d’una jornada o altra de reflexió turística, després d’unes conclusions o d’altres, sempre s’acaba fent el contrari. Fa uns quants anys, a la darrera que vaig assistir, vaig sentir parlar de la necessitat d’oferir alternatives a la platja: senderisme, agroturisme, turisme d’esport, turisme de natura, rutes ciclo-turístiques... I en què s’han concretat aquelles idees de futur. Jo vos ho diré: pràcticament en res. Quantes rutes de senderisme hi ha senyalitzades? Cap. Quants de quilòmetres de carril bici hi ha a les nostres carreteres? Cap. Quantes rutes cicloturístiques hi ha a la comarca? Cap. Com estam d’instal·lacions esportives als nuclis turístics? A Cala Rajada, llevat de les pistes de tennis, poca cosa hi trobarem. I en els projectes de natura –Canyamel, dunes de sa Mesquida i cala Agulla, bosc de s’Alzinar, neteja de boscos- val més no pensar-hi.
Fa anys que ens pensam que vivim a un municipi turístic, però no és veritat. Vivim a un municipi on vénen turistes. No tenim cura ni d’allò en què se sustenta l’economia. Veritablement, les nostres platges estan preparades per als visitants que rebem? I els nostres parcs públics? I els nostres passejos? Els nostres carrers estan nets i tenen voravies amples per on passejar? La imatge que donam és la d’un poble tranquil, agradós i organitzat, que convida a tornar? Ens agrada aquest turisme de botelló?
Fa anys que donam voltes allà mateix. I mentrestant, Cala Rajada es degrada més i més. El tipus de turisme que ve ara al nostre municipi, és el mateix que venia fa vint anys? Ha canviat a millor? Si n o és així, per què? És fàcil donar-se la culpa els uns als altres, quan la veritat és que tots hi tenim alguna responsabilitat. Uns més que els altres, això és cert. I per ventura en té més culpa el que més es queixa: el propi sector turístic.Una última reflexió, i ja acab, que això s’ha fet massa llarg: encara som a temps de redreçar, fins a límits més sostenibles, la situació o seguirem amb aquesta espiral de degradació lenta però constant? Posarem fil a l’agulla, o intentarem seguir venent les darreres “postaletes” que ens queden a les fires i convencions?
Tres i no res