Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 694

Joan Fuster i Manuel de Pedrolo a Tenerife (1988)


Miquel Llull. Bibliotecari del Golea




Aquest any és l’Any Fuster i des d’aquesta diminuta secció republicana em vull afegir a aquesta celebració. A més, no és l’any Pedrolo, però també està involucrat en aquest escrit que avui presentam.

Es tracta de la versió castellana d’un text de Joan Fuster, «Contra el nacionalisme», i un altre de Manuel de Pedrolo, «Cròniques d’una ocupació (12)», ambdós publicats al diari Avui, el primer el 1976 i el segon el 1988.

Entre aquests dos articles havien passat dotze anys, però com dic jo mateix, «han servit de molt poca cosa, per no dir de res». Evidentment, no volia dir que els articles no servissin de res, sinó que la història política i colonial d’aquest país ocupat durant aquells anys em feia veure que res no havia canviat, que moltes de les desgràcies que s’exposaven el 1976 continuaven vigents el 1988.

I més trist encara, ara mateix, març del 2022, no em queda més remei que subscriure les meves paraules del 1988 i també les de Fuster i Pedrolo.

Si hi ha hagut un canvi, ha estat per a pitjor. El règim monàrquic –un ou de serp– ha assolit un radicalisme tan extrem, que fa feredat. I, és clar, la clarividència, tant de Fuster com de Pedrolo, ja ens avisava que el mal del nacionalisme radical no només corcava les estructures de l’estat (espanyol, en aquest cas), sinó també els partits i moviments d’esquerres espanyols.

Efectivament, sense l’esquerra monàrquica, el Regne d’Espanya no hauria sobreviscut a l’embat republicà i democràtic que li va caure des de Catalunya l’octubre del 2017. Sense l’esquerra la repressió política no hauria pogut arribar tan lluny. Sense l’esquerra aquest règim supremacista no hauria pogut posar en perill el llegat d’una cultura mil·lenària i europea, com ho està la catalana. Sense la complicitat de l’esquerra el règim monàrquic no hauria pogut fer-se passar per un règim democràtic i emmascarar el que realment és: un règim autoritari-judicial directament hereu, amb el seu rei al front, del règim feixista i militar que va perpetrar una autèntica massacre contra els republicans i demòcrates en general. Sense l’esquerra, totes aquestes coses no haurien pogut passar per normals. Serveixi d’exemple del que vull dir, la trajectòria erràtica, tramposa i truculenta tant de Pedro Sánchez com d’Ada Colau, com de Meritxell Batet i Miquel Iceta, quatre personatges que quedaran a l’altura del betum just al costat del seu heroi Alejandro Lerroux. La seva, serà la història de la infàmia.

* * *

El mateix 1988 vaig traduir aquests texts i es varen publicar al número 2 de la revista Baile del Sol. S’acompanyaven amb un petit text meu, del qual m’ha estat impossible trobar la versió original, així que queda com va ser publicat.

Quant al text de Fuster, el podeu llegir AQUÍ en la serva versió catalana original. Pel que fa al de Pedrolo, el podeu trobar AQUÍ i també el podeu llegir en l’edició que en va fer l’editorial La Llar del Llibre el 1989.

Baile del Sol en aquell moment era una revista que acabava de començar i en substituïa una d’anterior, Orín Desteñido. Una de les singularitats d’aquestes publicacions, tant d’una com de l’altra, és que anaven acompanyades d’una casset de música. En una cara música africana i en l’altra música de les diverses illes Canàries.

Coneixia alguns dels fundadors de tot aquest trull de la meva etapa canària i, després, ja a Mallorca un altre cop, vaig preparar algunes col·laboracions per a la revista i, més tard, per a l’editorial en què es va convertir Baile del Sol.

És a dir, fa més de trenta anys que també som canari i durant tot aquest temps m’he seguit documentant sobre aquelles illes afortunades i també he tractat de fer versions catalanes, amb més o menys fortuna, d’alguns dels seus autors.

Serveixi aquest atropellat text per a retre homenatge a Joan Fuster, a Manuel de Pedrolo, a Baile del Sol i a Tigzirin Tikanariyin, la meva pàtria llunyana i enyorada.

 

Las islas tendrán ahora
gruesas arterias de llanto,
volcanes de ojos rebeldes
y valles de senos agrios.

Pedro García Cabrera, Romancero cautivo (1936-1940).





[Clicant sobre la imatge podeu descarregar les versions de Joan Fuster i de Manuel de Pedrolo.]