Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 588
Als habitants de La Palma




Si el Puig Seguer fos un volcà, segurament, (i com bé va suggerir l’amic serverí JOPA), la gent que hi viu a devora hauria de pensar què s'endú de les seves pertinences, ell va dir que agafaria l’àlbum fotogràfic familiar, perquè allà segurament és on hi estotjam els records més importants de les nostres vides, tal vegada la memòria sigui recuperable. De totes maneres, l’ensurt seria prou considerable. 

Per ventura, hom hauria pensat en la possibilitat de salvar llibres, probablement, la qüestió radicaria en quins llibres salvar. Podrien ser per exemple de poesia, com Són ets i uts, el darrer llibre de Pere Perelló i Nomdedéu, que presentà a s’Oli 13 de Palma recentment, de la mà de Laia Martínez i López i Àngel Terrón, qui va preparar una coca de pebres i llampuga per a l’ocasió, amb tap de “quartí”, mentre incidia en l’etimologia, que ha derivat en “corti”, ja popularment més estesa. Allà es reuniren amics poetes i altres companyies domèstiques. Així cantava l’amic Pere:

de cercar-te tossut, com pelegrí,
que encalça vents de maleïdes faules
ves tu per on que me vaig perdre a mi.


Segurament, i moments abans, ningú no se n’hauria temut de l’explosió a La Misericòrdia, a la 32ª Setmana del llibre en català, tal vegada, la pregonera, Maria Barbal, qui va notar com la pana, qui sap si provocada per l’erupció, interrompia el seu pregó. Però aquesta visitant i amiga dels calarrajaders, perquè de tant en tant hi habita, va continuar després fins el final, amb record a la riquesa lingüística que hi ha a les Illes Balears, que no es dona tant al Principat, mentre també feia memòria de la seva infantesa, de la llengua de la mare, qui sabia distingir entre una serp i un escurçó.  


Possiblement, les grutes subterrànies també s’estendrien pel nostre territori i la seva lava hi circularia lentament, la parsimònia formaria part de l’escriptura que em prestà l’incombustible l’amo Antoni Flaquer «Coix», Porto Cristo temps enrere a través de la postal, de Joan Riera Bordoi, qui de la mà del narrador Jordi de San Simón i Montaner, qui pertany fictíciament a una antiga nissaga de la noblesa francesa, el Marquès del Reguer ens fa un passeig pel Porto Cristo d’ahir cap al 1900 i endavant. En el llibre hi circulen belles imatges en blanc i negre de la Cova dels Hams, de l’Hotel Perelló, de les coves del Drac...acompanyat també per alguna glosa:

 Damunt es gipó que duis
es diumenges, de vegades,
tós hi duis flors encarnades
que em fan espiretjar ets uis.

O aquesta altra glosa marinera de l’aplec de Poesies Mallorquines de 1931 de Mn. Joan Mascaró Nadal que diu:

Du el covo ben estibat
de llampugues que ha agafat
es patró que duu més sort
dels que pesquen en el Port.

Fins i tot aquesta darrera, ja més popular:

Tres coses hi ha a Mallorca
que són més bones que l’or
sa Cartoixa, sa Calobra,
i es Port de Manacor»  


Aquest llibre és una curiositat bibliogràfica digne de llibreter antic i que Antoni ha sabut conservar tan bé. Com bell àlbum fotogràfic també seria un record que es podria salvar de la devastació volcànica. Ben bé com les Cartografies devastades de Sebastià Sansó, darrer llibre que vaig deixar prestat a l’amic Bartomeu Fiol, eminent poeta, de qui aquest mes passat a la UIB se li ha retut homenatge merescut, allà, els «homenots» de les lletres catalanes a Mallorca el recordaren, a ell i a la seva obra. I es parlà entre d’altres coses de la seva brillant estima per les tradicions i la cultura jueves. També de la seva amistat amb Baltasar Porcel, a qui dedicà el seu darrer llibre D’un Cànon Socarrat, del que extrec aquests versos: 

És terrible que no quedi memòria de l’amor
Escalaria la memòria -escales, més escales!
Per tal de trobar-ne,
de nou, altra vegada. 

Però la lava avança i segueix davallant el vessant nord del Puig Seguer, i ja no sé què s’ha de fer, tal vegada vendrien més turistes, o més bibliòfils per salvar els llibres de les biblioteques. Fa feredat veure els habitants de La Palma partir de les seves llars i cap literatura pot abraçar la magnitud de la tragèdia, alguns netegen cada dia la seva casa, tot i que al matí següent la trobin plena de cendra. Tal vegada salvi la lectura atenta de Gershom Scholem, gran cabalista, conegut per Fiol, i segurament també el devia conèixer el recentment traspassat professor meu Joan Alegret, qui també feia càbales tranquil·lament a les seves parsimonioses classes a la UIB amb la Primera Història d’Ester. Tots aquests dois faria una banda sonora perquè ningú no caigués decebut i llevar la cendra sobre els garballons. Es podria salvar EL GOLEA Chroniques d’un naufrage de Bernard Bernadac, amic pintor (En Miquel Flaquer en sap qualque cosa) de Port-Vendres. Però la meva vertadera passió no seria salvar les fotografies, ni tampoc els llibres i molt menys els objectes de les prestatgeries, sinó salvar les persones humanes que allà hi romanen, com si l’explosió els hagués deixat sembrats en el mateix lloc que els ha vist créixer.

Finalment, la qüestió principal seria saber si la lava arribaria al castell, allà segurament inspiraria una última novel·la sobre Jaume I El conqueridor, d’escriptor anònim, però català de soca-arrel. També acabaria amb els grafits de la capella, curiosament ara que també n’han trobat a la basílica de Sant Francesc de Palma (que no La Palma). No sé si serà una coincidència, però Esta isla era un volcán seria un programa que serviria tal vegada per a radiar en directe el desastre de l’erupció. Ficticia o no, tots ens veiem abocats a la catàstrofe, que seria molt pitjor, segurament, sense llibres i sense gabellins, més endins cap altre món no concep. Que estigueu bons. I moltes lectures sense inter erupcions!

 

Joan Cabalgante i Guasp