Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 2110
"ELS QUE NINGÚ VOL",
MÉS QUE MÚSICA 



 
per Jaume Fuster 
 






  
       
En el lliurament anterior d’aquesta secció, que vaig titular “Massa música?”, em referia a una certa saturació de l’oferta que els melòmans locals no sempre estaven en disposició de pair. Per tant, esper que no considereu una contradicció que tot seguit em dediqui a lloar les virtuts d’un grup musical del poble.  

Record que, molts d’anys enrere –vint-i-set, vint-i-vuit?–, en Joan Rai va dedicar un dels seus “Monòleg amb l’estel de l’auba” (o era “L’esvoranc”?) a “Sa Gavella”, un grup del qual jo en feia part. Va ser aquell un escrit, com tots els d’en Joan, bellament enfilat, acuradíssim en la forma, però segurament excessiu en el fons. L’he rellegit més d’una vegada, per a satisfer la dosi de vanitat que a vegades escapa al meu control. En Rai elogiava la tasca de recerca i investigació musical que fèiem amb “Sa gavella”, l’amor que posàvem a recuperar les nostres arrels i a defensar el nostre patrimoni cultural. I, excessiu o no, el que sí va fer en Joan Rai, generós en la ponderació de les nostres virtuts, va ser donar-nos molt i molt de coratge, animar-nos a tirar endavant. En Joan sabia com som d’avars a l’hora de reconèixer mèrits aliens, com ens costa assumir les virtuts d’altri, i segurament per això es va mostrar tan magnànim amb “Sa Gavella” i ens va fer un regal en forma de paraules que mai he pogut oblidar.
 

No, jo no sóc en Joan Rai, a l’hora d’agafar paper i ploma, què més voldria!, però des de les meves limitacions també vull parlar, molts d’anys després, d’un altre grup musical del poble: “Els que ningú vol”. I no perquè cregui que la meva admiració no és compartida per tot el poble, sinó perquè, d’alguna manera, vull recollir precisament l’estima de què gaudeix la banda, posar-hi paraules i deixar-ne testimoni escrit per a futures generacions. Vull que els fills dels nostres fills sàpiguen com podíem arribar a ser de feliços escoltant un grup musical que gairebé no sabia que ho era.

Image

 

Que una banda tengui per escenari habitual un tractor ja la fa molt i molt peculiar. Però que, en totes les festes del poble, la seva presència esdevengui imprescindible i que les seves actuacions s’associïn de manera indissoluble a l’esperit d’aquestes celebracions, vol dir que aquesta banda ja ha passat a ser patrimoni popular. “Els que ningú vol”, ara mateix, no estan en condicions de renunciar a sortir al carrer, quan en aquest carrer estan en festa. No s’ho poden permetre, perquè el grup és nostre, s’ha fet nostre, i nosaltres els exigim que toquin i toquin fins que tenguin alè. 

Qui són, “Els que ningú vol”?
 

- En Panxo és un senyor suís que ha estat seduït recentment per aquesta colla tan boja. Ell té un aspecte com a molt normal, seriós fins i tot, però, ja veis... Creim que va ser per les festes d’El Carme 2008 que va debutar, amb la seva trompeta, i és un dels reclutes de la formació, tot i ser també el de més edat.

- En Miquel Regueiro ja es va incorporar l’any passat, i és el més jove de la banda. Bé, a en Miquelet li va la marxa, això es veu d’una hora enfora, però a més, en Regueiro Segon és molt músic, i això també es nota des del primer compàs de la primera peça que toca el grup. Ell, la tuba i “Es que ningú vol”, pura vida!

- En Pep Tous és una persona aparentment circumspecta, tranquil·la i serena, i és a més, això amb tota seguretat, un saxo tenor de seda, que ve a demostrar com la capacitat d’atracció d’un cos musical com “Els que ningú vol” és pràcticament irresistible per a qualsevol satèl·lit amb un mínim de sensibilitat. El satèl·lit Pep Tous sembla feliç, donant voltes damunt el tractor.

- Qui, com en Pere Joan Fuster, tant pot agafar una guitarra com un clarinet, i ha trepitjat tots els escenaris de Mallorca amb el “Tumbet de Solfa”, i és capaç de fer els arranjaments orquestrals més acurats, és un luxe per a qualsevol formació. Però, de fet, també en el cas d’en Pere Joan, crec que és ell qui considera un luxe tocar amb “Els que ningú vol”.

- Si ni tan sols el càrrec de batle del teu poble, que diuen que és un càrrec molt absorbent, no és capaç de desempallegar-te d’una dèria com aquesta de tocar amb una banda, vol dir que aquesta banda és alguna cosa més que una banda. Això és el que li passa a Tomeu Alzina, batle de Capdepera, i, a pesar de tot,  gran clarinetista, clarinetista irreductible.

- És incompatible el fet de gravar discos, de firmar autògrafs, de compondre bellíssimes melodies, d’escriure lletres tendríssimes, amb el fet de tocar amb “Els que ningú vol”? No, perquè si fos així, en Suso Reixach no hi tocaria. No sé si n’és membre fundador, però poc hi deu faltar. En Suso, damunt el tractor assoleix, definitivament, la categoria d’icona local.

- És difícil d’entendre com una bateria es pot fixar sobre un remolc i es pot tocar en plena marxa sense pegar amb les baquetes damunt el cap dels de més a prop. En Toni Mestre, no només no fereix els companys de tractor, sinó que marca perfectament el ritme d’una banda que té molt de ritme, precisament.

- En Miquel Àngel Nadal, trompetista de “Tumbet de Solfa”, és un altre dels puntals d’”Els que ningú vol”. Puc assegurar que, des que tenc ús de raó, és l’instrumentista de Capdepera que he escoltat improvisar amb més elegància i fluïdesa. Té un do natural, una intuïció que el fan realment únic.

- Llarg i prim com un Sant Pau, una altra de les incorporacions recents d’”Els que ningú vol” ha estat Carlos Rojas (funcionari interí, com m’ha apuntat algú). En Carlos té una trajectòria musical igualment llarga, és un bon baixista  i encaixa a la perfecció en el grup. Substitueix un altre músic en excedència, en Pep Garau, el qual va una mica atabalat, musicalment parlant, des que va fitxar per “Géminis”, però que, n’estic segur, qualsevol dia tornarà, xuclat per la força de la gravetat d’”Els que ningú vol”.

- Si tens una vida musical intensíssima, com li passa a Miquel Gayà, i et dediques a la docència, toques amb algun grup i fins i tot ets el director de la banda de música de Capdepera, aleshores venir de Santa Margalida per tocar amb “Els que ningú vol” ha de respondre a una mena de devoció última, a una alienació, a un embadaliment, a un transport místic...

- Quan dic que vaig tocar uns anys amb la banda de música, em solen demanar, ah, però tu saps música? Aquesta és una pregunta que només respondré davant el meu advocat. Efectivament, vaig ser membre de la banda de música, uns anys, en companyia d’en Jeroni Alzina, entre d’altres. En Jeroni aleshores tocava el bombardí, i amb “Els que ningú vol” toca el trombó de vares. I com m’agrada veure’l enrolat –i enrotllat–, amb aquests elements! Ja de jovenet, el considerava un bon músic, i per tant no m’estranya que els companys l’hagin nomenat “el directoret”.

- En Mateu Gili és un percussionista vocacional, això està clar, i no perd oportunitat de muntar saraus i mogudes ad hoc. Es va embarcar en “Els que ningú vol” des de la mateixa fundació, per més que les seves aparicions siguin esporàdiques. No en sé exactament el nom, dels instruments que toca: congues, o bongós, o les dues coses, però en Mateu toca, i toca, i toca... com si marxàs amb les piles aquelles. Da-li cebes!

- Parlar de Manuel Muntaner, en matèria musical, almanco per mi, és fer-ho des de l’admiració i l’amistat, i clar, què has de dir? Sí, una cosa s’ha de dir: en Manuel ha abandonat la seva activitat com a músic en actiu, com a intèrpret, com a guitarrista admirable. Però, amics meus, per a tot hi ha excepcions insalvables, i en el seu cas, quan “Els que ningú vol” el reclamen, no hi ha dubtes, agafa la guitarra i es posa en feina. I tanta me’n donin.
 

      Image

Aquests són els que varen fer la barbaritat, el passat dia 12 d’octubre (tret d’en Miquel Àngel, que es trobava fora), d’abandonar el tractor amb què en Jaume “Figuereta” els ha passejat fins ara, per a pujar a un escenari fix, sense rodes. I és una barbaritat perquè ara sabem –ja ho sospitàvem– que, a més de trullejar per tot e poble fins que les forces els ho permeten, aquesta gent són capaços de fer-nos vibrar si s’hi posen “en sèrio”. I com ens conformarem, a partir d’aquesta data nefasta, amb les seves voltes esbojarrades per places i carrers? “Els que ningú vol” han esdevingut, a hores d’ara, una autèntica big band, i la seva trajectòria ens recorda la dels pioners del jazz, músics de carrer molts d’ells, que també acabaren trepitjant uns escenaris que inicialment els eren aliens. 
 

Com a contribuent del municipi de Capdepera exigesc a les autoritats del poble que aprovin una normativa d’obligat compliment adreçada a preservar el futur d’”Els que ningú vol”, en tant que patrimoni cultural del poble. D’altra banda, exigesc a “Els que ningú vol” que assumesquin la responsabilitat contreta davant el poble i es comprometin públicament a no desaparèixer  ni com a coseqüència del canvi climàtic. També els exigesc que, encara que toquin damunt l’escenari del Metropolitan Opera House, no perdin ni un bri, ni una engruna, ni una mica, ni un borrall, ni una esberla de l’alegria, l’optimisme, la frescor, l’espontaneïtat i la contagiosa manera de fer música que ens ha captivat al llarg dels últims anys. 
 

I a mi mateix m’exigesc l’exercici de renovar cada dia l’agraïment pel fet que el meu pas per aquesta vall de llàgrimes hagi coincidit amb l’existència d’”Els que ningú vol”, una gent que ens fa les misèries d’aquest món una mica més bones de suportar.