Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1700



  Infracròniques Neocolonials
 Cola-Cao







   Des de ben petitet sempre m’ha agradat molt el Cola-Cao. A l’estiu ben fresquet i a l’hivern ben calentet. Amb galletes maria o ensaïmada. Així que ja vos podeu imaginar que a ca meva sempre en compraven pots grossos. D’aquests de llauna.

   Tenien l’avantatge, aquests pots, que després els podies utilitzar per a guarda-hi coses, coses diverses. N’hi havia que ja duien un petit rètol amb la paraula “Pasta”, per exemple. Això volia dir que podies utilitzar el pot per guardar-hi macarrons o sopa de pinyons. N’hi havia que posaven “Labores” i servien per guardar-hi agulles i fils de cosir. Ah, i també botons!

   Però n’hi havia d’altres que no duien cap lletra, només dibuixos. En record uns que duien dibuixos de japoneses o xineses.

   En un d’aquests pots hi vaig guardar la meva col·lecció de clauers, que encara es deu trobar per ca la meva tia. Quan era molt nin era un apassionat dels clauers i en comprava i me’n regalaven. En vaig arribar a tenir bastants, de moltes classes i colors: un petit tallaungles, un cotxet, un edifici emblemàtic en petit que qualcú que havia viatjat em duia, etc.

   També guardava la meva col·lecció de cotxets de plàstic en un o dos d’aquests pots metàl·lics de Cola-Cao. Eren uns cotxets que regalaven dins les capses de pols de rentar roba. No me’n record de les marques, però en degué començar una i, com que va tenir molt d’èxit entre els nins, s’hi afegiren altres marques. Així que els nins frissàvem que s’acabàs la capsa i, per tant, no teníem cap mania en embrutar la roba. Que rentassin, que rentassin molt, així tendríem més cotxets!

   M’hi vaig passar molts i molts dies jugant amb aquells cotxets: feia curses, però també,  invevitablement, feia batalles. Tenia els bons i els dolents i, és clar, sempre guanyaven els bons: els meus “bons”, no cal dir-ho. Mai, però, he sabut en què em basava per donar la categoria de “bo” o “dolent” a un d’aquells cotxets. És un misteri que em perseguirà sempre. Potser és que ja no puc entendre aquell nin que vaig ser, els seus mecanismes mentals i se m’ha esborrat de la memòria tot allò que li passava pel cap mentre jugava.

  Ara els pots de Cola-Cao ja no serveixen per a guardar-hi clauers o cotxets de plàstic o botons. No. Ara serveixen perquè la nostra classe dirigent hi amagui el producte del robatori sistemàtic a què han sotmès el nostre país aquests darrers anys. La “pasta” no són macarrons; és un altre tipus de pasta. Són euros que s’han sostret a l’erari públic i s’han enterrat en un jardí que, segurament, també s’ha comprat amb dobbers robats, en espera de poder-los transportar, d’una manera segura, a un dels molts paradisos fiscals que existeixen al servei d’aquests lladres públics i professionals.

   Així que, finalment, la corrupció de la dreta mallorquina ha estat tan descomunal, que fins i tot hi han emmerdat un dels icones de la nostra infància: els pots de Cola-cao.

   No els ho podré perdonar mai!



Miquel Flaquer
Bibliotecari del Golea