Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 467

 

Tots sabem que al municipi de Capdepera hi ha una gran quantitat de moixos i, si no n'hi ha més, és gràcies a la feina de voluntàries com na Maria, que s'encarreguen de manera totalment altruista de controlar la població de moixos del carrer a través de mètode CER (captura, esterilització i retorn). Es a dir, inverteixen temps a la captura dels moixos, els duen a castrar i els  amollen després en el lloc de la captura.

Un dia d'aquesta setmana vaig quedar amb na Maria per acompanyar-la en aquests afers. Abans quedàrem a un bar del poble perquè m'explicàs què feia i de quina manera. Després de xerrar una estona, li vaig demanar a meam a quina hora quedàvem l'endemà i em digué que a les 4:25 davant del seu cotxe. Gairebé caic de la cadira!:

-A les 4:25 de quan, de demà matí?!

-Clar!- em diu- És la millor hora: els moixos van a lleure i ningú ens destorbarà. 

I Efectivament, la millor hora per caçar moixos, entre les 4.30h i 5h del matí. A part que en aquelles hores intempestives hi ha una moixada pel mig, no hi ha veïnats intolerants ni curiosos impertinents. Però no era tan bona hora per a mi, que sóc més aviat vespertina i que, en aquelles hores tan inusuals, habit normalment en el món dels somnis. Però aquell dia (i altres posteriors) tocava fer un esforç i aixecar-se ben prest. A les 4:20h (després de gairebé no haver dormit per por de fer tard...!) ja esperava, amb els ulls aferrats de son, davant del seu cotxe, tal com havíem quedat. Amb son i amb la molesta sensació d'estar cometent una il·legalitat... Bent trist això darrer, ja que és el sentiment majoritari de les voluntàries de les colònies felines: malgrat estar fent un benefici per al municipi i poder sentir-se orgullosament tranquil·les, realitzen la seva activitat amb la  por contínua de ser molestades o, fins i tot increpades. És per això que moltes d'elles duen a terme la seva tasca emparades per la fosca de la nit.

Tenir una colònia controlada és molt positiu per a la zona en què es troba, ja que els moixos sans,  castrats,  ben alimentats (això darrer fa que no hagin de visitar  les cases del veïnat per demanar menjar) es dediquen a mantenir a ratlla rosegadors (rates, ratolins...), insectes i altres petits animals tan molestos per al humans. Per això mateix no s'entén que a molts de veïnats els molesti tenir una colònia felina prop de ca seva i lluitin per eliminar els moixos d'elles.

Però, tornant a la meva aventura matutina, vàrem posar la gàbia-trampa al lloc habitual on ho fa na Maria i vàrem esperar dins el cotxe (per estar a recer de mirades suspicaces- Torna-m'hi tornei amb la mateixa molesta sensació de clandestinitat...), no molt enfora del lloc de caça i  poder així sentir la porta de la trampa en caure. Aproximadament als 15 minuts d'espera, es va sentir un renou metàl·lic (sorprenentment en aquelles hores silencioses no va despertar mig poble, com podia semblar), cosa que significava que algun animaló havia caigut dins la gàbia. Ràpidament anàrem cap allà i veiérem que havia caigut un moix adult. Lògicament es trobava histèric: miolava com un desesperat i anava d'una banda a l'altra de la gàbia, topant renouerament amb els barrots. Na Maria, entesa en aquests afers, ja duia una manta preparada amb la qual va tapar la gàbia: d'aquesta manera el moix es va tranquil·litzar una mica. Ara venia la feina de mirar si el moix caçat era un moix castrat o no, per a la qual cosa na Maria va treure una petita llanterna i en començà a cercar la marca de la castració a les orelles (els moixos castrats duen una marca en una de les seves orelles: els falta un bocí a la part superior en forma de mitja lluna-i  fins fa no gaire estona la meva ignorància em feia pensar que aquesta marca eren mossegades que els moixos es pegaven entre ells quan es barallaven...). Va resultar que era una moixa jove sense castrar, i allò  significava que l'espera i la feina no havien estat  debades. Perquè aquesta és una altra: et pots passar hores esperant que caigui un moix i pot no caure cap o en pot caure un de ja castrat; en ambdós casos ja et pots oblidar i  intentar-ho un altre dia... Però vàrem tenir sort! La següent passa era carregar la gàbia (feina gens senzilla amb un moix adult i enfadat a dins) i ficar-la dins el cotxe per, posteriorment, dur-lo al manescal. Un pic operat l'animal i si tot ha anat bé, es deixa el moix en llibertat al mateix lloc on ha estat capturat. Tot això és el que es coneix com el protocol CER.

Després de tota aquesta aventura (que ja veig que repetiré altres vegades...) no tenc més que admiració per aquestes voluntàries anònimes que fan una feina tan necessària per al nostre municipi,  sense gairebé ajuda de cap institució (el nostre excel·lentíssim ajuntament es pensa que ja ha complert  amb el seu deure amb la minsa subvenció que dona a la Protectora i que sols ajuda a cobrir  -i amb sort-  les despeses veterinàries  de dos mesos de tots els animals que hi ha al refugi). És aquesta una feinada que totes elles duen a terme   amb molta voluntat, esforç econòmic (pagant les despeses de la seva pròpia butxaca) i sobretot grans dosis d'il·lusió. I tot per amor als animals. Moltes gràcies a totes elles.

 

Una amiga felina