Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 392
Capítol 17 : Els nostres ecosistemes platja-duna. L'Agulla i Sa Mesquida


Imatge de Marcos Forján

 

Nouvinguts i gent d'aquí pensen que les roques de vorera de mar són un dic de contenció que separa dràsticament la mar de la terra. Als qui ens agrada la natura sabem que dit efecte barrera no és tan clar; hem comprovat que sembrats allunyats uns quants quilòmetres del litoral poden aparèixer cremats pel polsim salí rebut durant un temporal i arbres que floreixen a l'hivern, com l'ametler, perden la flor i els ulls tendres. Un dels exemples més clars de la interrelació entre la terra i la mar són les platges.

Una platja consta d'una part submergida, on es forma l'arena que les onades i els corrents marins apropen a la vorera, i una altra d'emergida o aèria on les ones aboquen el sediment que el vent escamparà per tota la platja fins arribar a les dunes estabilitzades per la vegetació arbòria.

Les platges illenques pertanyen a l'era geològica de l'Holocè; és a dir, formades en els darrers deu mil anys. En aquest període la mar ha sofert oscil·lacions que en tres ocasions l'han posada per damunt o per davall el nivell actual en un parell de metres de diferència. Tot i patir aquests desequilibris els ecosistemes tendeixen a recuperar la normalitat interna.

Observant el mapai comprovam que el camp dunar de sa Mesquida i de l'Agulla ocupa una extensa zona de pinar que supera el quilòmetre i mig de profunditat; en el primer cas arriba fins al peu del Puig de s'Àguila i en el segon les dunes ocupaven part de l'actual casc urbà de Cala Rajada, per la zona del col·legi de s'Auba. També observam que els respectius camps dunars, formats durant milers d'anys, estan orientats en el mateix sentit; uns compartits temporals de tramuntana han escampat l'arena que, posteriorment, els pins han colonitzat. En el cas de l'Agulla el bosc és mixt: pins i savines.

 El pinar marca la zona dunar de l'Agulla

L'orografia del terreny situat entre les dues platges fa que els temporals els afectin en diferent grau d'intensitat. La massa muntanyosa del Telègraf supera els 250 metres d'altura i els 2 quilòmetres de llargària, un enorme parany que debilita els potents vents de tramuntana, cosa que repercuteix en l'aspecte que ofereix una i altra platja.

Una ampla franja litoral, rocosa i alta, s'estén entre la platja de sa Mesquida i la muntanya del Telègraf, un espai colonitzat majoritàriament per plantes en forma de coixinet espinós, unes espècies que també viuen a l'alta muntanya on igualment pateixen el fort embat del vent. La zona és rica en endemismes, entre els quals hi ha la rapa de porc, la camamil·la de mar o les peònies, i de gran valor botànic, com ha documentat Felip Esteva.2 Unes condicions climàtiques extremes, escassa terra on poder arrelar, salinitat i ventades han provocat l'especialització de les plantes, cosa que el fa un espai molt valuós.

El vessant sud de dita muntanya ofereix redós i el pinar l'ha colonitzada fins a la vorera de mar. La tramuntana condiciona el paisatge litoral i el transforma; si ens fixam en la costa sud de cala Agulla, des de la punta de s'Entrador fins més enllà de na Lliteres, el paisatge és àrid; les fotografies realitzades abans de la massiva urbanització de la zona ens mostren una vegetació baixa, on el pinar no arrelava fins a prop de l'actual carretera de l'Agulla. En aquest indret la tramuntana i els temporals hi baten fort; les plantes no compten amb la protecció que ofereix el Telègraf i el cap d'Es Freu i queden a mercè de les dures condicions ambientals.


Imatge de Cala Agulla

La platja de l'Agulla, situada al fons de la cala, no rep els forts embats de la tramuntana i això permet l'existència de pinar a pocs metres de la mar; la distància entre la vegetació dunar i la mar no supera unes poques desenes de mestres. A sa Mesquida, en canvi, el pinar s'allunya un centenar de metres o més de la línia de costa, malgrat que el retrocés causat pel vent i els temporals la platja és ampla. Cal pensar que si la vegetació dunar retrocedeix també ho fa la línia de costa. Aleshores es produeix un desplaçament de la platja cap a l'interior. Normalment és així; si no passa sempre és perquè intervenen altres factors a considerar. L'amplada d'una platja no depèn únicament del vent i dels temporals.

Sistema dunar de Cala Agulla

Sa Mesquida és una cala molt oberta que compta amb una platja submergida extensa que constitueix una gran reserva de sediment arenós. Els temporals, molt més devastadors que a l'Agulla, transporten l'arena del fons marí que han remogut amb l'onatge i la dipositen a la línia de costa, cosa que permet mantenir la platja en les seves dimensions. A sa Mesquida la línia de platja treballada pel vaivé de les ones presenta un desnivell molt més pronunciat que a l'Agulla a causa de l'abocament de sediment.

El 22 de novembre de 1852 un vent huracanat provocà una autèntica catàstrofe, i devastà bona part del municipi d'Artà, en el qual cal incloure Capdepera, perquè aleshores encara no s'havia independitzat. La zona més afectada fou la vall del torrent de sa Mesquida, indret per on entraria la tempesta, que durà tres dies. L'Ajuntament d'Artà féu una avaluació de danys on consten els arbres tombats, les parets caigudes, els animals morts, camins destrossats i conreus perduts.3 La platja de sa Mesquida en va sortir molt malparada i el paisatge dunar ho manifesta.


Estat actual del Munt Gros ja en el seu recorregut final

La part alta d'una platja més o manco ben conservada, com la de sa Mesquida, comença on apareix la primera vegetació, una zona on les dunes són embrionàries i efímeres; és a dir, de petites dimensions, d'escala decimètrica i poc estables. Entorn de cada petita planta s'acumula el sediment que el vent arrossega; si n'hi ha en abundància serà desplaçat més a l'interior, on mates herbàcies de borró més espesses i arrelades formaran petites dunes o avantdunes.

Una avantduna és el resultat d'un procés dinàmic on intervenen tres elements: primerament, sediment arenós més o manco abundant; després, un vent poderós que mobilitza i transporta l'arena cap a l'interior; finalment, una vegetació molt especialitzada que amb les llargues fulles reté el sediment i l'acumula.

 Fotografia de l'any 2000, on es veu que darrere la primera línia de dunes s'està formant un altre “munt gros”

A les avantdunes individuals els segueix una zona de dunes compostes; és a dir, més grans i complexes que són colonitzades per una vegetació que guanya en presència i densitat. La sal de cada vegada arriba amb més dificultat, cosa que facilita l'arrelament de la vegetació. Quan finalitza dita zona les dunes ja mostren un encavalcament, on les més recents se superposen a les antigues, cosa que permet augmentar les seves dimensions.

Finalment, hi ha una tercera zona on les dunes guanyen en estabilitat i apareix la vegetació arbòria. En el tram final el bosc agafa densitat i l'arena ja no hi arriba per arrossegament, sinó en forma de polsim, talment una pluja d'arena fina i polsosa.4 Aquesta és la zonificació que en condicions de normalitat hauria de seguir la part emergida d'una platja, però tant l'Agulla com sa Mesquida no la segueixen a causa de les seves particularitats.

A sa Mesquida la zona dunar més interior està molt desestabilitzada, cosa que passa des de fa molts de segles. Aquell temporal de vent huracanat de 1852 devastà la platja perquè ja no comptava amb una zona dunar boscosa que donàs estabilitat a la platja fent la funció de dic de contenció, impossibilitant el retrocés de la platja. En el seu lloc trobà un canal amb escassa vegetació arbòria, obert entre la zona dunar estabilitzada i una llargària superior al quilòmetre.


Sistema dunar de Sa Mesquida 2019

Durant aquells tres dies d'intens temporal la vegetació herbàcia de la primera línia fou arrasada; l'arena de les avantdunes i de les dunes individuals i compostes mobilitzada cap a l'interior, on no trobà cap parany. Aleshores es formà un gran amuntegament d'arena a l'entrada del canal; aquella enorme duna va ser anomenada es Munt Gros.Cada any aquella duna mòbil avançava uns cinc metres per dins el canal; el sediment que la vegetació de la platja no era capaç de retenir era desplaçat cap al canal i, arrossegat pel vent, arribava fins a la creta de la gran duna, on, per gravetat, queia per la part de davant fent-la avançar. En el seu recorregut el Munt Gros trobà redols de pinar que foren fàcilment engolits. Actualment la duna es troba a la part final del canal i molt debilitada.

Cada platja presenta les seves particularitats, perquè és un ecosistema que cerca el seu equilibri en funció de les aportacions de sediment que rep procedent de les praderies de Posidònia Oceànica, dels fenòmens atmosfèrics, del relleu, de la vegetació dunar i, actualment, de la pressió humana.


Josep Terrassa Flaquer/ Cap Vermell

_____________________________________________________________________________

i Instituto Geográfico Nacional. Full Artà 672-IV. 1985

2 ESTEVA CASTRO, Felip. Flora nostra. Els endemismes dins el nostre municipi. Treball publicat a la contraportada de la revista Cap Vermell entre el setembre del 2003 i el gener del 2007.

3 MASSANET, Maria i PICAZO Antoni. La divisió territorial entre Artà i Capdepera. Gràfiques Miramar 1991. Pàgs. 37-40.

4 SERVERA NICOLAU, Jaume. Els sistemes dunars litorals holocènics: les dunes de Sa Ràpita. Es Trenc. Treball inclòs dins el llibre col·lectiu Aspectes geològics de les Balears. Publicat per la UIB i editat per Joan J Fornés. 1998. Del mateix autor també he consultat la Geomorfologia del litoral de les Illes Balears. Editat per Documenta Balear. Quaderns de Natura, 2004.