La retirada
Un dilluns devers les dotze del mig dia jo duia el dinar a mon pare, que feia el seu torn de guaita al far de Capdepera. Mentre anava caminant, m’entretenia observant els forats que feien els conills a les capes de blanquer que vorejaven aquella carretera amb tantes voltes. De tant en tant apareixia el caminoi d’una drecera i ja havia començat a deixar-se sentir l’embat i, amb aquell oratget, la caminada no resultava gens penosa. De sobte, una barrumbada de trons em deixà esglaiat. Eren canonades! Ho vaig entendre ben aviat, unes canonades amb un gran renou, molt fondo, amb un nucli instantani i violent. En aquells moments vaig arribar a pensar que aquelles canonades me les tiraven a mi. M’entrà una gran por i vaig arrancar a córrer costa amunt, per dins la garriga, i quan vaig arribar a la terrassa del far món pare i els altres companys miraven cap a migjorn, per on estaven situats els vaixells en aquella hora. Els vespres es feien endins i a mitjan matí es tornaven acostar. Aquells trons que tant m’havien espantat els feien els grans canons del cuirassat Jaume I. Una gran bestiota a
jaguda sobre el nostre mar. Tot tremolava i aquells homes contemplaven un quadre bèl·lic que ara no ens sembla possible que s’hagi produït mai en aquelles contrades, no sembla veritat que tot allò succeís. Què estava passant? Els rojos es decidien a fer-se Mallorca seva? Fins aleshores havien donat la sensació de gent poc experta en temes de guerra, però ara què ferien? Havien arribat reforços, s’havien decidit a acabar d’una vegada? Mon pare i els seus companys d’”armes” feien cara de no tenir-les totes...
Aviat es va saber que la realitat era que els desembarcats es tornaven a embarcar i que com que els d’en terra els tiraven a ferir, la tasca de tornar-se’n a casa els resultava prou difícil. Per això els vaixells de guerra donaven senyals de vida i intervenien per a protegir-los i espantar una mica el personal contrari. Tot degueren ser grapades a l’hora de partir, les empremtes i els rastre que deixaren aquells homes ho feia pensar, almanco.
Ja feia dies que havien començat a aparèixer uns avions de dos cossos, ara ens semblarien catamarans de l’aire. Eren del mateix tipus en què n’Italo Balbo travessà l’Atlàntic a principis dels anys trenta. Aquells ocellots que ens reflectien el sol de la posta, volaven alt i bombardejaven els vaixells que semblava que estiguessin situats davant Cala Rajada. Tota una “esquadra”: el “Jaume I” i la resta de naus de guerra, alguns mercants, un d’ells, el “Marqués de Comillas” que havia estat habilitat com a hospital de sang, donaven la impressió d’una força naval de bon de veres. Les columnes d’aigua que aixecaven les bombes quan queien a prop dels vaixells ens semblaven immenses, com si el vaixell s’hagués enfonsat sota seu. Però aquells vaixells havien començat una fuita navegant a la ziga-zaga per tal de no embarcar aquelles càrregues perilloses que els feien arribar els de dalt.
També comparegueren els avions de caça biplans, Fiat. S’havia fet una recollida d’or entre les famílies mallorquines i, tot i que se sospita que se’n perdé gran part pel camí, amb la resta es pogueren comprar alguns d’aquells avions, no tots, ja que els altres corresponien a la política intervencionista de les que esdevindrien poc temps després “Las Potencias del Eje”.
La gent guaitava a la vorera de la mar per poder contemplar aquell espectacle: combats aeronavals amb bombes i columnes d’aigua per una banda i explosions dels antiaeris formant petits nuvolets a l’aire, com si fossin coets de festa major, intentant caçar algun d’aquells ocellots de colors metàl·lics i reflectants del sol. Al mateix temps es podien veure les persecucions dels pobres Savoies per part dels caces italians. Els Savoies no tenien metralladores a la part inferior dels aparells i els pilots dels caces dels Fiat ho sabien i intentaven passar-los per davall cercant el punts d’on no els pogués arribar cap bala mentre ells els n’amollaven totes quantes podien. Es pilots dels Savoies malavejaven volar ran de mar per tal d’evitar aquella traïdora maniobra i intentaven guanyar temps defensant-se dels atacs amb una metralladora instal·lada a mitjan cos de l’avió. Record un final de combat on el Savoia ameritzà més de mig mort, cercant refugi, al costat d’un d’aquells vaixells de guerra que també havien corregut la seva.
Amb els avions “Savoia”, “Fiat” i “Dornier” comparagué una mala fi d’aviadors italians que, a la risca i a l’aventura, l’emprengueren amb les al·lotes de Ciutat, alguns quedaren per bona estona per aquí i deixaren descendència, d’altres partiren per allà on havien vingut
De fet, aquells invasors eren una mica curts de gambals, hi havia qui deia que si haguessin esperat que passés el tren d’Artà per l’estació de Son Servera o Son Carrió, haurien pogut pujar al tren, fins i tot s’haurien pogut estalviar de treure el bitllet a la finestreta de l’estació i en poc més d’una hora haurien arribat a Ciutat. El xasco que se m’hagués endut el capità general hauria estat
mai vist, les darreres que tenien els militars que comandaven l’Illa que una cosa així pogués passar mai de la vida. Aquells “curtarros” que s’estimaren més assaltar els galliners dels pagesos serverins que pegar el cop i retre visita al comandament militar de l’Illa, ens privaren de l’episodi més còmic de la nostra història. Pocs dies després anàrem a veure el front abandonat per devers les cales de Son Servera. Muls mig enterrats a l’arena, algun home mort, objectes que no m’eren gens familiars, beines de projectils, bales no disparades encara, eines, cremadissa, i una ferum que mai havia sentit i, sobretot, un gran desordre i escampadissa per tot, i fortor de mort.... Vaig arreplegar algunes bales per poder-les mostrar als amics i presumir d’haver vist el que mai havia vist fins aleshores.