Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 369
A Mallorca soc “la catalana”, tot i que a Catalunya no deixaré de ser mai “la mallorquina”








Maria Antònia Massanet 




L’entrevista de la Clàudia Rius a la Juana Dolores Romero de fa uns dies m’ha fet reflexionar sobre per què escric jo en català i quina ha estat l’estranya i difícil relació amb la meva llengua materna.

Fins als 12 anys vaig viure a Cala Millor, un poble turístic del nord-est de Mallorca. El català no va aparèixer a la nostra escola, a cap classe, fins a 3r o 4rt d’EGB, quan vam començar a tenir llengua catalana com a assignatura. El primer dia de classe va ser un desastre total perquè els llibres de text encara no s’adaptaven al català de les Balears. Havíem de fer una comprensió lectora sobre un text que parlava d’una cullereta que estava dins l’aigua i es movia i no teníem ni idea de que era allò. Fins que la professora ens va explicar que era un cabot. 

Quan anava amb els meus pares pel carrer sovint hi havia gent que se’n reia de nosaltres per xerrar mallorquí. Ens escarnien exagerant les vocals neutres, les eles i qualsevol altre factor que poguessin utilitzar per estrafer el nostre parlar de la forma més basta possible. Això a classe, a més era una constant. Des de ben petita em van ensenyar des de ben petita em van inculcar que la meva llengua era de segona, vulgar i pagesa.

Un cop que vaig acompanyar a la meva mare a comprar a la carnisseria no l’atenien i donaven pas a tothom abans que ella. Quan la meva mare va demanar al carnisser si passava alguna cosa, ell li va amollar que no atenien a gent que parlès “polaco”. La meva mare aquell dia no va comprar res. Se’n va anar amb el cap baixa, plorant i jo amb ella. 

A la meva classe, la B, érem més de 30 alumnes i només 8 érem catalanoparlants. Crec que ens havien posat tots junts i a l’A no n’hi havia cap. Molts matins ens trobàvem escrit a la pissarra “Putos mallorquines, iros todos a la mierda”. A mi m’agradava molt llegir i era grasseta, per si no em quedava clar, era la “rara” també per un tercer factor.

Com sempre, no es tractava només d’un factor lingüístic, també era de classe: ells eren fills de “forasters”, famílies immigrants de la península castellanoparlants, que havien començat a treballar de temporada en el sector turístic i al final s’hi havien quedat a viure. No es sentien de Mallorca, no estimaven Mallorca i encara menys s’identificaven amb la seva llengua, que associaven als seus patrons, els hotelers, que eren mallorquins. Però clar, no tots els mallorquins eren hotelers i els pares dels que anàvem junts a l’escola us asseguro que no. Érem fills d’assalariats, perruqueres, camioners, netejadores i de dependents de souvenir. En realitat teníem més en comú del que ells es pensaven. 

Les filles dels empresaris mallorquins anaven en autobús a un col·legi privat de monges de Manacor i vivien en grans xalets, en terrenys esponjats, amb jardí i piscina, a la part alta de Cala Millor. Per aquells atzars de la vida vaig anar a jugar amb algunes d’aquelles nines alguna vegada. Tenien habitacions enormes només per jugar, plenes de barbies i de tots els seus complements, de disfresses i perruques. No havia vist tanta abundància en la meva vida. Parlaven en mallorquí però jo tenia clar que aquell tampoc era el meu lloc. 

Quan, a punt de complir els 13 anys, vam anar a viure a Artà, tot va canviar completament: tothom parlava en català, fins i tot els fills d’immigrants. A l’escola totes les classes excepte castellà es feien en català. Però poc després veuria que tampoc era tan fantàstic: pels companys de l’escola el meu català estava ple de barbarismes i de vocals tancades, no era “prou bo”, pel que vaig recomençar a ser objecte de burles. 

A més el meu germà, amb els que ens portem més de 8 anys, també va començar l’escolarització i la gent em demanava tot el temps que per què ell parlava castellà i jo català i que si era adoptat. El meu germà va començar a parlar molt tard i es va amollar a fer-ho a la guarderia, on tota la resta eren castellanoparlants. Això sí, va passar a xerrar en català amb poc temps i avui en dia ni se’n recorda d’aquella etapa. 

Quan vaig arribar a segon de Batxillerat vaig tenir una professora de català que com a persona era horrible i que em va tractar molt malament, però que em va ensenyar unes quantes coses útils: que un dels autors més importants de la llengua catalana, Àngel Guimerà, va estar molt acomplexat pel seu català quan va anar a viure de les Canàries a Barcelona, què era la diglòssia i que que una llengua sigui minoritzada no vol dir que sigui una llengua menor. 

A punt de fer els 18 vaig venir a estudiar a Barcelona i per aquí m’he quedat. A partir d’aleshores el meu accent va passar de ser de poble i vulgar per passar a ser exòtic i seductor. Tant era, era una altra forma d’exclusió i minorització. Havia estat la mallorquina odiada que encarnava una classe social, després la castellanitzada i ara era l’exòtica a la que el professor de fonètica i fonologia posava com a exemple vivent de tot. Però encara no era el suficientment exòtica, ja que no era capaç de pronunciar la /g/ i la /k/ com ho fan a Manacor i a Sant Llorenç. 

A tot això i com us podeu imaginar, jo tenia un cacau mental considerable sobre com escriure i parlar en català, escrivia més o menys bé perquè sempre havia llegit molt però feia un munt de faltes d’ortografia i també confonia les vocals obertes i les tancades. De fet, he conegut diversos filòlegs que em diuen que faig la “e” de Felanitx, de Lloseta, de Binissalem… però mai la d’Artà, sempre soc la d’enlloc.

Amb els anys em vaig treure els nivells C i D de català però encara faig moltes errades i m’equivoco sovint. Soc molt insegura amb la llengua, reescric moltíssim els meus textos, fins i tot edito una vegada i una altra els posts de Facebook i soc de la que es lamenta perquè Twitter no dona aquesta opció. I per afegir a la meva inseguretat lingüística, encara hi ha gent que em corregeix quan parlo, fins i tot companys docents, quan utilitzo vocabulari perfectament normatiu però propi del meu dialecte.

Ara a Mallorca soc “la catalana”, tot i que a Catalunya no deixaré de ser mai “la mallorquina”. No soc cap parlant clara de cap varietat dialectal i sempre m’han fet sentir com una parlant subalterna, però una cosa sí que tinc clara: la meva llengua materna és el català i tinc dret a utilitzar-la sempre que em doni la gana. Em va costar molts anys entendre que no era una llengua de segona sinó una llengua nacional i de cultura, que tenia dret a fer-la servir en qualsevol situació lingüística.

Estic segura que jo no salvaré la llengua catalana escrivint poesia en català, primer perquè per si no bastés amb escriure amb una llengua minoritzada, he triat el gènere literari més minoritari; en segon lloc perquè la meva poesia és massa balbucejant i novella i, com que vinc de la classe social que vinc, la meva manera d’acostar-me a l’escriptura és més des de la consciència d’obrera que no com a artista; i tercer perquè no tinc prou domini de la llengua per erigir-me en la seva salvadora. 

Però escric en català perquè em salva a mi, perquè em recorda a cada moment d’on vinc, quines són les meves arrels –tot i que siguin tan difuses– i cap a on hauria d’anar. Tot i el meu insuficient domini de la llengua, tot i els meus dubtes i inseguretats, però amb tota la passió i la consciència que faig allò que puc, en la llengua que vull, que és la meva i la de molta altra gent, perquè l’estimo, perquè és una llengua maltractada i perque és un miracle que encara existeixi. Per això l’escric, la parlo i la celebro. Per això crec que l’hauríem d’escriure, parlar i celebrar tots, tant aquells que la tenen com a llengua materna com els que la trien com a llengua d’expressió perquè han tingut la gran sort de ser fills de la immersió lingüística a l’escola.


Maria Antònia Massanet