Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 200
David Runciman:
Así termina la democracia 








 "D’altra banda, avui coneixem un nou autoritarisme menys ideològic i més pragmàtic; aquest, en comptes de dignitat personal i beneficis col·lectius, el que promet són beneficis personals i dignitat col·lectiva."








 

Abans d’apropar-nos a les reflexions del politòleg David Runciman, facem dos mots de la seva personalitat acadèmica: Catedràtic de Política i Història de la Universitat de Cambridge; entre 2014 i 2018 va ser cap del departament de Política i Estudis Internacionals; el 2018 va ser nomenat membre de la Britisch Academy (FBA). Amb aquest, ha publicat cinc obres al voltant del tema de la seva especialitat.

 I, ara sí, parlem una mica de Así termina la democràcia.

Aquesta és una publicació molt oportuna en uns moments ‒segurament com sempre, d’altra banda– en què  la política, els polítics i el mateix sistema democràtic travessen per un període de gran impopularitat. I, a més, avui el descontentament de la gent ha trobat en les xarxes socials un canal de manifestació amb gran capacitat de penetració, impensable fa dos dies, com qui diu. Per tot això, segurament és ben lícit demanar-se, com fa Runciman, si no deu ser que ens trobam davant el final de la democràcia. A la contracoberta mateixa del llibre, l’opinió de l’autor és poc encoratjadora: No hi ha res que duri eternament. Un dia, la democràcia havia de passar a la història. Ningú, ni tan sols Francis Fukuyama ‒qui, cap a 1989, anuncià el final de la història mateixa‒, ha cregut que les virtuts d’aquest sistema el farien immortal. En tot cas, aquest és un paràgraf descontextualitzat i, per tant, no s’ha de considerar com a exegesi de l’obra en el seu conjunt, ja que l’autor, com veurem, acabarà decantant-se per una previsió molt menys derrotista.


D’entrada, aquest professor de Cambridge es mostra preocupat pel futur del sistema polític pel qual es regeixen els països lliures: Transcorregudes ja dues dècades del segle XXI, ens sentim inesperadament obligats de preguntar-nos: “Así acaba la democracia?” Com moltes persones, jo mateix em vaig fer aquesta pregunta per primera vegada després de l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units, una elecció que em va semblar la reductio ad absurdum de la política democràtica (...) Però no es tracta només de Trump. El seu accés a la presidència és símptoma d’un clima polític excessivament calent que sembla cada vegada més inestable, esqueixat per la desconfiança i la intolerància mútues (...) A molts de llocs, no sols als Estats Units, la democràcia comença a donar senyals d’exasperació.

Runciman ens adverteix que, com a possible final del sistema, no parla dels cops d’estat que tots coneixem, en què, d’un dia per l’altre, tot s’enderroca, a vegades amb vessament de sang, per desgràcia. Ell es refereix a un esllavissament més subtil, menys visible, des de dins mateix del sistema. Aquesta hipotètica transició cap a altres formes de govern (després veurem les possibles alternatives) trobaria en els nous sistemes de comunicació, amb Internet al capdavant, una eina quasi perfecta, com ja he apuntat més amunt. La proliferació de les fonts informatives fa cada vegada més difícil saber què passa en realitat, i acabam per cercar-hi no aquesta realitat, sinó allò que volem trobar. Per tant, poc hi aprenem. I com que de cada dia depenem més de les noves tecnologies, amb  tot el que també tenen de positives, ens convertim en blanc ideal per a ser explotats. Diu Runciman que, en el països dels tecnològicament dependents, l’entès en manipulació política és el rei (...) Les seves senyes visibles són les notícies falses i la selecció de micropúblics objectius de votants als quals adreçar missatges generats per màquines amb el propòsit d’activar els seus prejudicis particulars. En mans equivocades, el poder dels ordinadors per a induir reaccions en nosaltres podria significar el final de la democràcia.

Com a reacció, l’autor pensa que molts enyoram polítics que no es comportin com a polítics i allò que n’esperam són persones reals, que no semblin autòmats. I és que les xarxes socials han aconseguit que la democràcia representativa no paresqui vertadera, mentre que les versions falses que es passegen per la xarxa semblin reals.  I encara hi hauríem d’afegir el perill, aquest sí que ben cert, que navegant per Internet a la caça de nova informació, allò que feim al mateix temps és oferir una allau d’informació sobre nosaltres mateixos a tothom que hi estigui interessat.  Els nostres desitjos d’estar informats es converteix en el mitjà propici per a tenir-nos controlats i possibilita confeccionar notícies a mida de l’internauta a fi que mai arribi a realment a descobrir res nou (...) Les persones observen les persones. La màquina les processa. L’amenaça per a la democràcia no és la manipulació sinó la inconsciència d’allò mecànic.


 

Amb tot, David Runciman escriu que nosaltres els votants, davant la manca d’alternatives acceptables, acabam per mantenir-nos dins el sistema democràtic. Ens miram la política democràtica amb desgrat, però allò cert és que aquesta animadversió no es correspon ni prop fer-s’hi amb un consens semblant pel que fa a quin sistema seria millor. En realitat, pràcticament totes les alternatives semblen pitjors. D’aquestes, ja sabem que algunes es provaren i fracassaren en el segle XX. Així, el marxisme-leninisme es proposava reduir a zero la diferència entre allò que és bo per a l’individu i el és bo per a la societat, però la realitat va contradir aquests propòsits i el leninisme va esdevenir estalinisme i aquest es va convertir en un règim opressiu que ens duu a pensar que la democràcia representativa és molt millor

D’altra banda, avui coneixem un nou autoritarisme menys ideològic i més pragmàtic; aquest, en comptes de dignitat personal i beneficis col·lectius, el que promet són beneficis personals i dignitat col·lectiva. Aquesta seria l’essència d’allò que ofereix el Partit Comunista de la Xina: autoafirmació nacional i progressos econòmics més o manco ben distribuïts, reducció de la pobresa, augment de l’esperança de vida... Ara bé, aquest sistema té uns costs: La dignitat política personal és més difícil en una societat que reprimeix la llibertat d’expressió i deixa marge per a l’exercici arbitrari del poder (...) Costa molt d’imaginar els ciutadans de les democràcies occidentals consentint perdre la dignitat personal que es deriva de poder “fer fora els inútils que ens governen”.

El politicòleg anglès parla també d’una altra possible alternativa a la democràcia que passaria per descartar totalment aquesta dignitat associada al fet de votar. Renunciau al respecte personal: no ho paga. En lloc d’això, respectau els experts! El nom d’aquesta concepció de la política és epistocràcia: el govern dels que en saben. Això és tot el contrari a la democràcia, perquè defensa que el dret d’una persona a participar en la presa de decisions polítiques depèn de si sap el que es fa. La premissa bàsica de la democràcia sempre ha estat que no importa si una persona en sap o no: ha de tenir veu i vot perquè serà qui suporti les conseqüències d’allò que es faci (...) És injust dir que els demòcrates volen ser governats pels estúpids i els ignorants. Però és cert que la democràcia no distingeix  per nivells de coneixement. El problema, afegeix l’autor, és com saber qui és un bon coneixedor i qui no. I no es refereix als tecnòcrates, als especialistes en qüestions concretes, sinó als experts generals, als capaços d’aplicar una filosofia política per al conjunt de la societat. Qui és que ha de decidir si unes persones determinades són les idònies per a governar-nos?


Com no podia ser d’altra manera, Runciman no pot estar de referir-se a la possibilitat de deixar que les persones decidesquin per elles mateixes el que importa, encara que això suposi ignorar els imperatius convencionals de l’estabilitat política. S’està referint, naturalment, a l’anarquisme, un sistema que resta tota rellevància als resultats col·lectius: l’únic que compta és que els individus decidesquin per ells mateixos. Aquesta, diu, és una alternativa que planeja amb el seu rum-rum de fons sobre totes les formes de règim polític, inclosa la democràcia. 

I tornant a la tecnologia digital, l’autor considera que aquesta ha obert la possibilitat que un món de xarxes autosuficients no hauria de ser necessàriament anàrquic. Per a molts, afegeix, existeix la convicció que Internet pot rescatar els individus del control arbitrari dels sistemes polítics en què es troben instal·lats. Mentrestant, però,  les nostres personalitats s’estan fracturant en bocinets petits, d’un en un ‒dades de salut per aquí, WhatsApp per allà, xerrameca de Twitter al fons‒ sense que hi hagi res que ens proporcioni una perspectiva compartida d’allò que està passant (...) Ara per ara, la tecnologia ens està esfilagarsant i desgastant més que no ens està alliberant.

Finalment, el politicòleg considera que les possibilitats que ofereixen l’autoritarisme pragmàtic, l’epistocràcia i la tecnologia digital alliberada són més temptacions que alternatives. La democràcia, per la qual molts s’han acostumat a sentir un cert desgrat  i desconfiança continua sent un lloc còmode i familiar on romandre, comparat amb la perspectiva del desconegut.

La història de la democràcia no acabarà en un únic punt final (tret que un cataclisme acabi amb tota la vida humana d’una vegada). Aquest règim polític continuarà assolint èxits, especialment en els llocs on la democràcia conservi quelcom d’aquella prometedora esperança de la seva joventut. 

Esperem que així sigui, tot i que amb l’extrema dreta traient pit arreu d’Europa, especialment en aquesta Espanya sempre afligida per les hordes totalitàries, convé ser conscients que salvar la democràcia exigeix un esforç permanent, constant, tenaç, sense defallir mai. Com pensa Runciman, tota alternativa seria pitjor.

Jaume Fuster Alzina


Así termina la democracia, David Runciman. Ed. Planeta, Barcelona 2019