EL CORSARI GROC (8)
La vida d’en Vicenç Oliva mai ha estat fàcil. Tothom recorda en el poble aquell confinament esporàdic a les muntanyes de sa Tortuga, després de la desaparició del seu germà. Allò va ser una gran tragèdia per a aquell llogaret de pescadors. El “Cala Mesquida”, una barca de bou de 18 metres d'eslora, va desaparèixer un capvespre quan tornava de feinejar a prop de Menorca. Ningú encara ara s'explica què va passar, feia una mica de nord i la mar estava moguda, però no semblava suficient per a vèncer una tripulació experimentada com la del “Cala Mesquida”. La varen cercar dies sencers, nit i dia, però no en trobaren cap rastre, ni un sol tros de fusta. D'en Colau Oliva i dels seus sis companys mai se'n va saber res més. La mar fa forat i tapa.
La vida a la mar era feixuga, exposada a mil contratemps i a qualque tragèdia. Però aquella en particular va colpejar durament el poblet, de sobte set dels seus veïnats ja no hi eren, i deixaren vídues i orfes. Allò va sacsejar aquelles famílies i va endinsar el llogaret en un estat de tristesa i de dol que va durar anys. Un dels qui més va patir la pèrdua va ser en Vicenç. De sobte es va voler allunyar de la gent i no volia saber res de ningu. Mai havia estat una persona extravertida i sociable, però aquella desgràcia va provocar que acabàs de segellar la seva closca protectora.
Aquell fet sobtat va trasbalsar en Vicenç, la seva malsofridura va esdevenir insuportable i l’espècie de garjola en què s'havia convertit ca seva només li provocava pensaments fatídics. La situació, insostenible va fer que un dia decidís refugiar-se a la petita maressera de dalt de tot del camí de sa Tortuga, al peu d'aquells turons que separen sa Font de sa Cala de s'Heretat. La dona i els fills, encara adolescents, ho miraren d'impedir, però no hi va haver manera. Allà dalt s'hi va fer una cabana amb la fusta de pins morts a acusa del darrer incendi. N'hi havia que el foc no havia consumit del tot i encara eren aprofitables. Era una construcció bàsica i espartana, a l'estil de la vida d’en Vicenç. Un matalàs vell, un dIpòsit on recollia l'aigua de la pluja i que després bullia, i el menjar imprescindible per anar fent.
En Vicenç va aprendre a caçar cabres i encara recordava trucs per conservar carn i peix durant uns dies. Baixava un cop per setmana a la civilització per comprar els queviures bàsics amb els minsos estalvis que guardava. A la maressera de dalt hi arribava poca gent, qualque caçador o cercador d'esclata-sangs esporàdic, poca cosa més. La gent del poble que s'aventurava per aquella zona solia arribar fins a la maressera grossa, quasi un quilòmetre camí avall, un espai immens enmig del bosc que feia poc havia estat abandonat. Però a la petita maressera que en Vicenç havia triat per al seu confinament voluntari gairebé no hi arribava ningú, de fet molta gent de la contrada desconeixia la seva existència. Abundants pinotells que havien crescut miraculosament entre les encletxes del marès ajudaven a dissimular l'amagatall.
Alguns dies pujava fins a dalt de la muntanya. Era una caminada curta, de devers 10 minuts, però el premi era immens. Des d'allà, en Vicenç gaudia d'una panoràmica magnífica, amb tots els camps de s'Heretat per un costat i la mar per l'altra. Aquests petits moments en el capcurucull de les muntanyes de sa Tortuga oferien moments de pau i llibertat a en Vicenç. Tot allò que podia albirar des d'aquella talaia li recordava la seva joventut, tot el que havia viscut, però sobretot mantenia els seus pensaments lluny de la desolació. Això no obstant, aquell retir no duraria massa temps. Prest vendrien notícies inesperades des del poble que obligarien el Corsari Groc a tornar a ca seva amb la dona i els fills.