Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1399

              " LA PESTA "

 

  “Quelcom s’aprèn enmig de les plagues: que hi ha en els homes més coses dignes d’admiració que de menyspreu”

 

Sol passar. Amb una peça musical, un viatge, un llibre, una excursió, una visita a un museu, un tast d’un vi, amb el que sigui, que ho aparquem, mai trobam el moment i el temps passa, a vegades dècades.  A mi me passa. És el que m’ha passat amb “La pesta”, un llibre que des de que tinc ús de raó figura a la llista dels imprescindibles i que per motius per a mi inescrutables mai havia llegit. Ara ho he fet.
 
Corren, en aquests temps de pandèmia, una munió de teories conspiratives sobre l’origen i expansió del virus, totes falses. L’aparició del covid-19 ha estat provocada per la editorial que l’ha publicat a l’espera que ara sí, jo l’adquirís i poder fer caixa. És més que evident.
 
La lectura de “La Pesta” reclòs a casa per mor d’una epidèmia no és la mateixa que fer-la en temps alegres i confiats. Com exemple, ni se m’ha passat pel cap interpretar-la com una metàfora de l’ocupació nazi de França, com molts crítics feren quan sortí a la llum.
 
Ben al contrari, l’he llegida peus a terra, enganxat a la epidèmia, talment una guia turística que se consulta per saber quina camada prendre per arribar a la platja solitària. Una guia d’ús en temps d’epidèmia infinitament més instructiva i assossegada que les tabarres televisives al respecte.
 
“El municipi no s’havia proposat res ni havia pres cap tipus de mesures; però començà per reunir-se en consell per deliberar”.
 
“El que passa és que de moment no s’atreveixen a pronunciar el seu nom. L’opinió pública és sagrada: res de pànic, per damunt de tot res de pànic”
 
“Havia visitat a un gran nombre de funcionaris i de gent de la qual no es discutia la seva competència. Però el cas era que aquesta competència no l’hi servia de cap de les maneres... Fins i tot el més esbalaïdor que hi havia en tots ells era la bona voluntat. Però en matèria de pesta, els seus coneixements eren nuls, poc més poc menys”.
 
“Els nostres conciutadans, ara se’n temien, no havien pensat mai que la nostra ciutat pogués ser un lloc particularment indicat per a que les rates sortissin a morir al sol...”
 
“Com hagueren pogut pensar amb la pesta, que suprimeix el pervenir, els desplaçaments i les discussions? Se creien lliures i ningú serà lliure mentre hi hagi plagues.”
 
“... alguns que tenien cases a vorera de mar parlaven de retirar-s’hi”.
 
“-Sap -l’hi digué el prefecte- que el departament no te sèrum?
-Ja ho sé. He telefonat al dipòsit. L’hem de comanar a París.
-Tinc l’esperança que no vagi per llarg.”
 
“Un dia després arribaren els sèrums per avió. Eren suficients per als casos en tractament. Però insuficients si la epidèmia s’estenia. Al telegrama de Rieux respongueren que l’estoc s’havia esgotat i que estaven començant noves fabricacions”.
 
“...el nou sèrum enviat per París semblava menys eficaç que el primer i les estadístiques augmentaven”.
 
“...la separació d’un esser estimat se convertí de sobte, des de les primeres setmanes, mesclat amb aquella por, en el sofriment principal de tot un poble durant aquell llarg exili”.

 

“Diagnosticar la febre epidèmica significava aïllar ràpidament el malalt. Aleshores començava l’abstracció i la dificultat, doncs la família del malalt sabia que no tornaria a veure’l més que curat o mort”.
 
“Totes les formalitats s’havien simplificat i en general les pompes fúnebres s’havien suprimit. Els malalts morien separats dels familiars i estaven prohibits els rituals de vetlla”.
 
“Molts dels infermers i enterradors... moriren de la pesta”.
 
“El que passava era, senzillament, que els mitjans de lluita contra la pesta eren insuficients.
-Ens falta material -deia-.”
 
 “Obrí (un armari) i agafà d’un esterilitzador dues màscares de gasa, en dona una a Rambert per a que  se cobrís amb ella. Rambert demanà si servia de res i Tarrou respongué que no, però que inspirava confiança als demés”.
 
“Els diaris i les autoritats volen ser més llest que la pesta. S’imaginen que li resten punts perquè cent trenta (casos) és una xifra menor que nou cents deu”.

 

“Se pensà en aïllar, a l’interior mateixa de la ciutat, certs barris particularment castigats... Els que fins llavors havien viscut en aquests barris no pogueren per menys considerar aquesta mesura com una burla... i per contrast consideraven homes lliures als habitants dels altres barris”.
 
 “...en els molls, les grans grues desarmades, les vagonetes bolcades, les grans files de barrils o de farcells testimoniaven que el comerç també havia mort de la pesta”.
 
“A més, estava segur que durant molt de temps els viatgers procurarien evitar la ciutat. Aquesta pesta era la ruïna del turisme”.
 
“Tot el mon estava d’acord en creure que les comoditats de la vida passada no se recobrarien en un moment...”.
 
 
Com la pesta tornarà, i vist el llastimós paper dels polítics, els qui van a votar quan els ho manen haurien de pensar si no convindria més a la meva salut elegir representants que recitessin de memòria “La pesta”.
 
Quasi se m’oblida, a l’eterna polèmica S versus C m’he reafirmo en la meva postura a favor de C.