Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 234

"L'home controlador de l'univers", de Diego Rivera. Avui és un bon dia per a demanar-nos, des del nivell més íntim, si estem controlant l'Univers o ell ens controla a nosaltres...

La vacuna contra el reduccionisme científic em va venir ja fa molt de temps. Record que viatjava amb el meu pare amb el cotxo, passàvem per Sant Llorenç. Jo devia tenir uns tretze anys i se'm va gravar aquell problema que ell em comentava: els científics s'estaven especialitzant cada vegada més i arribaria que els coneixements de cada camp serien tan profunds que seria impossible pels especialistes veure la resta.

Anys després em trobo estudiant Ciències del Mar. Direu que era per les fosses abissals, i perquè els corrents ho uneixen tot, i encara més si tenim en compte la circulació dels núvols (aigua evaporada), i tendreu part de raó. Però no era tan sols això, era molt més: era el mar de color vi dels grecs, la mar de l'estiu, i, encara, la mar de l'hivern, aquella mar que només per la seva bellesa va arribar a substituir durant molts d'anys – i, avui i tot, de vegades – qualsevol tipus de religió.

Perquè jo en aquell temps me sentia lliure d'anar a estudiar la mar d'Ulisses, la d'en Jacques Costeau i la que m'eixugava les llàgrimes: eren la mateixa i una realitat tan palpable com els dits dels meus peus. La LOGSE m'havia permès un quart d'ESO amb ceràmica i gravat, sense darwinisme, i jo seguia somniant com ho havia fet sempre. Ja a Cadis, aquell grafitti de la paret on parava el bus "Universidad, cementerio de ilusiones" me'l mirava de reüll, perquè, sí, vaig poder viatjar amb les fórmules matemàtiques al Canal de la Manxa i literalment veure (amb l'imaginació) com les marees dansen a les seves costes, i amb el tast de l'anhel de l'Antàrtida i mig estiu fred al Departament de Física Aplicada me'n vaig donar per més que satisfeta; i potser el motiu més arrelat era aquella predisposició a fer-me inexperta, a detenir-me a mirar petites coses, allunyant-me així d'aquell món que jo ja sentia que s'estava fent massa abstracte, massa separat d'allò important. I, gràcies a la vida, més enllà d'allò, les classes de planificació costera m'arrossegaven com la flaire d'un pastís, on se'ns explicava la importància que els pescadors i pescadores opinessin i prenessin part de les decisions que atenyien la seva activitat, o que comités formats per hotelers, veïnes, pares, comerciants, estudiants, restauradores, treballadors del sector turístic i d'altres sectors... era important que es reuníssin amb els/les polítics/ques i economistes per a prendre decissions correctes en la gestió dels recursos turístics, cadascú aportant la seva visió des de la seva experiència.

La mar va venir després i me referesc aquí a la vida adulta (fins on l'he poguda abastar de moment), que és complexa i profunda com la mar i per la qual cap carrera pot preparar-nos; però en aquests dies que estem travessant em venen aquests records tan valuosos. 

Ho relaciono per exemple amb les reivindicacions en relació al valor i importància dels Centres d'Atenció Primària (el valor del/la metge/ssa de capçalera – no especialista –, el/la infermer/ra i el/la treballador/ra social), tot i que de fet el que vivim es tracta d'una pandèmia (de la qual n'entenen els/les especialistes en epidemiologia) i d'un virus respiratori (de la qual cosa hi ha diverses especialitats: virologia, medicina infecciosa, pneumologia, medicina internista...). La importància i el gran valor del restar amb la malaltia a casa amb l'atenció d'un equip ambulant i amb el metge o metgessa de família.

Ho relaciono també amb un concepte que s'està parlant molt aquests dies que és la longitudinalitat, que em porta a l'horitzontalitat: les relacions que mantenim els ciutadans i ciutadanes entre iguals, com a veïns i veïnes, familiars o en relació de companyerisme o amistat. Quan es diu que aquesta crisi la parem entre tots i totes es tracta d'aquella part que no podem delegar i que com a comunitat ens n'hem de fer responsables: demanar-nos com estam i cuidar-nos mútuament de la millor manera, amb el coneixement i mitjans que tenim a l'abast.

I dins aquest no poder delegar hi ha també l'assumir la pròpia responsabilitat individual i única, perquè dins el caos d'això que de vegades sembla un "la mar fa forat i tapa" no tenim altra que fer valer el que som com a persones adultes. I recordo la imatge d'aquells comités de la planificació costera i penso que a diferents nivells – de fet – els estam formant i em ve a la ment el valor d'escoltar i acollir l'opinió de l'altre al torn que s'expressa el propi. I en cada moment prendre una decisió per al bé comú, amb la diferència amb altres temps que ara estem navegant amb molta boira, posant, així, a prova les nostres brúixoles.

 

Agnès Torres