Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 314
Part 10. Una calamitosa postguerra


 

Un cop acabada la Guerra Civil (l'1 d'abril de 1939) l'economia es convertí en la gran preocupació. Dit d'una altra manera: allò que amoïnava a la majoria de la població era com sobreviure enmig d'una desastrosa situació econòmica i social. Els preus, la producció, el consum, el comerç interior i exterior estaven intervenguts, gairebé igual que en temps de guerra. La mateixa administració estatal, corrupta i poc preparada, advertia de la gravetat de la situació.

Els primers raigs de llum arribaren de l'exterior; els nord-americans estaven interessats a llogar determinats indrets del territori nacional per establir-hi bases militars; era l'any 1945. L'apropament als Estats Units fou ràpid; al govern espanyol li interessava presentar-se internacionalment al costat de la primera potència mundial en una època en què el règim polític espanyol no era homologable; quan Europa lluitava per recuperar institucions democràtiques. El govern espanyol va cedir en tot i el pacte se signà el setembre de 1953.

Un any abans, per apaivagar les tensions internes, el govern aixecà amb caràcter temporal el racionament dels principals aliments.

Iniciada la dècada dels cinquanta de cada vegada era més evident que sense ajuda exterior el país no se'n sortiria. Una de les prioritats del govern fou arribar als organismes internacionals en demanda d'ajuda i tapar les misèries internes. El desembre de 1955 Espanya ingressava a les Nacions Unides. Dos anys més tard entrava en el Fons Monetari Internacional i en el Banc Mundial, cosa que obligà a liberalitzar el sistema econòmic espanyol. Crueltats del destí! Un general que s'havia sublevat contra un règim republicà i democràtic, que perseguia cruelment els seus maleïts partidaris s'adreçava a règims republicans com el nord-americà, l'alemany i el francès o la monàrquica Anglaterra per obtenir els seus favors. A canvi, el franquisme pogué comptar amb suport polític i tècnic de l'exterior i ben aviat arribà capital estranger que imposà les seves condicions per garantir l'èxit de les inversions.1i

El Règim de Franco era de partit únic. Per tant, havia de demostrar que fora del partit no hi havia vida. El model a imitar era el que havia implantat Mussolini a Itàlia. El març de 1937 es creà l'organisme Postrabajo Nacional-sindicalista el qual signà un conveni amb una entitat bancària per subvencionar uns dies de vacances a aquells que s'havien afiliat a Falange; era una manera de comprar la gent.2 A finals de juny de dit any un primer grup de treballadors falangistes s'allotjà a un preu reduït a quatre hotels del Port d'Alcúdia i altres tants del Port de Pollença.

Sense turisme ni futur la planta hotelera existent romania infrautilitzada. Sembla que l'hotel Castellet fou un dels establiments turístics que es llogaven al Ministeri de Treball. L'any 1955 tenia categoria d'hostal i el gestionava dit ministeri; a l'hivern romania tancat.2b Seria l'any 1960 quan fou venut al govern per a bastir-hi una residència. L'hotel Cas Bombu també entrà en declivi i fou llogat al català Bruno Arnavat.


Dos picapedrers treballant amb una manuella en la construcció d'un dipòsit de l'hotel El Castillo

L'any 1953 Carl i Aurèlia Canaan, un matrimoni nord-americà, comprà un solar a primera línia de costa, a tocar de la platja de Son Moll. La seva ambició era bastir un hotel amb dotze habitacions i de 1ª categoria. A l'hora de tramitar els corresponents permisos i autoritzacions trobaren força entrebancs, cosa molt normal en una economia intervinguda.

No sorprèn que els primers a invertir a Cala Rajada fossin nord-americans; el seu govern acabava de rebre el beneplàcit de les autoritats espanyoles i garanties que respectarien els seus interessos. Els americans de seguida trobaren acollida. Entre l'oferta turística local consta un American Bar, després convertit en Residència Cala Ratjada; l'hotel El Cortijo anunciava que disposava de cuina internacional i bar americà.3

El mercat turístic mallorquí l'any 1950 ja mostrava signes de recuperació. Aquell any obrí les portes un establiment paradigmàtic: el Maricel, situat a Cas Català.

El país estava per endreçar; qualsevol iniciativa exigia un enorme esforç personal. Aurèlia Canaan explica que cada petit avenç en el projecte de l'hotel semblava un miracle. El subministrament d'aigua no era un problema menor i cada immoble ho havia de resoldre pel seu compte. La cosa es complicava quan es tractava d'un hotel situat a vorera de mar. Així ho contà Aurèlia: El lloc on s'estenia la humitat coincidia amb el punt exacte que els cercadors d'aigua havien marcat. Un bon dia els nostres amics que treballaven dins el clot s'ompliren d'aigua escumosa fins els turmells. Comprovàrem el cabal: devers 12.000 litres per hora. Això no vol dir que la cisterna que construírem fos inútil. L'aigua del pou era dolça però no potable, era de mala qualitat. Havíem fet una gran passa però no fou fins molt després, en veure altres hotels molt més grans que el nostre que havien de comprar cada gota d'aigua, que ens adonàrem de la sort d'haver trobat aquella gran vena.4

Un altre obstacle important que hagueren de resoldre els Canaan fou l'energètic. La companyia elèctrica local els vespres interrompia el subministrament; això que per a un particular no representava un gran trasbals per a una empresa turística no era acceptable. Per a garantir el subministrament instal·laren un motor, un generador i sis bateries de 20 volts cadascuna.

Llavors la gran font d'energia era la llenya de pi; totes les cuines, forns de pa i sistemes de calefacció funcionaven amb dita llenya. Aleshores el pi era un arbre molt apreciat econòmicament i estèticament. Segons Aurèlia els pins constituïen un dels elements més bonics i característics de Cala Rajada.

La llenya de pi era preuada i cara. A principis dels anys quaranta la família Fuster Valiente va vendre la possessió de Son Jaumell a Joan March Ordines per 750.000 pts. Poc temps després, amb la primera treta de pins, March recuperà quasi tot el capital invertit.5

El combustible d'origen vegetal era omnipresent. Aurèlia explicà que el camió que transportava les rajoles des de la teulera d'Artà funcionava amb closques d'ametla; cremaven dins un petit dipòsit situat al costat del vehicle produint gas pobre que quan explossionava movia els pistons del motor.

 Un studebaker amb l'aparell per produir gasògen. Extreta de SANXO, Pere. Fotografies. Ajuntament d'Artà, 2003.

La primera vegada que els Canaan vengueren a Cala Rajada ho feren en un studebaker de 1912, un cotxe potent, de carrosseria grossa i seients per a nou persones; era l'únic taxi del poble. També funcionava amb gas pobre.6 A principis dels anys seixanta el comprà Antoni Garau Bombu, li llevà la carrosseria transformant-lo en una camioneta que utilitzava per subministrar benzina a les barques de bou.

Llucià Sirer Rinyon anuncià, amb el seu particular estil, que si Cala Rajada fos autònoma i no estigués encadenada al calendari gregorià dataria la seva història amb les fites aC (abans de Canaan) i dC.7 Entre 1951 i 1965, els anys en què dit matrimoni va residir a Cala Rajada, passarem d'una societat tancada i autosuficient a una altra llançada a una ràpida transformació econòmica i social, perseguint el màxim rendiment dels serveis turístics que oferíem, sovint a costa de degradar una naturalesa privilegiada.

La ràpida sortida de l'estancament econòmic fou possible perquè el règim franquista havia arribat a un carreró sense sortida. L'any 1957 Espanya es trobava endeutada a curt, mitjà i llarg termini; en vint anys de franquisme no havíem avançat una passa, quan els nostres veïns europeus ja s'havien recuperat de la desastrosa II Guerra Mundial i es podien permetre el luxe de concedir vacances als seus treballadors. El fantasma del racionament alimentari tornava a aixecar el cap; els problemes de subministrament energètic i la recuperació del gas pobre estaven a tocar. Calia un cop de timó amb un canvi de rumb. Franco, davant les evidències i pressionat pels empresaris, tirà la tovallola i acceptà les recomanacions d'organismes econòmics internacionals, especialment el Fons Monetari Internacional i l'Organització Europea per a la Cooperació Econòmica. Aquell any els tecnòcrates agafaren el poder desplaçant un falangisme que feia temps que havia quedat a les fosques; la nova política econòmica es basava en la creació de Plans de desenvolupament, una còpia del que havia fet el govern francès anys enrere.8

 
 Studebaker conduït per Antoni Garau Bombu transportant bidons de benzina

El canvi de política econòmica, juntament amb una formidable embranzida turística i altres transformacions menors, com el canvi energètic que representava el pas del combustible vegetal a la benzina, comportaren, en un tres i no res, una sorprenent transformació de la nostra societat. Una sacsada que ha passat a la història com el primer boom turístic; una fita cabdal.


Josep Terrassa Flaquer


---------------------------------------------------------------------------------

 

i1 VIÑAS, Ängel. Años de gloria, años de sombra, tiempos de crisis. Capítol 3 del llibre col·lectiu Cuarenta años con Franco. Editorial Planeta, 2015. Ángel Viñas és catedràtic emèrit de la Universitat Complutense, exambaixador de la Comissió Europea davant les Nacions Unides i Gran Creu del Mèrit Civil.

2 SANTANA i MORRO, Manel. El turisme a les Illes Balears (1936-1960). Treball publicat a Turisme i societat a les Illes Balears. Vol I. Conselleria de Turisme, 2002.

b 2 Referència obtinguda de El Senyor ahir. Pàg. 221.

3 Programa de festes de l'any 1958, editat per l'Ajuntament.

4 CANAAN, Aurèlia. Senyor ahir. Edicions Documenta Balear. Any 2010. Pàg. 133-34.

5 Referències orals de Pedro Llabara Sancho; ell i la seva família treballaren molts anys a dita possessió.

6 Quasi amb tota seguretat es tracta del cotxe del meu padrinet, Gabriel Flaquer Vaquer; feia de taxista. Record unes quantes eixides amb aquell vehicle.

7 SIRER i FUSTER, Llucià. Diatriba. Pròleg al Senyor Ahir. Pàg. 13

8 VIÑAS, Ángel. Obra citada. Pàg. 85