Continuam amb el contingut de la circular del Bisbat de Mallorca adreçada als batles dels pobles de la costa illenca, entre ells Capdepera – que les parlàvem a l'anterior capítol:

-”Ens ha fet recular,  – resava la circular catòlica – en aquest sentit, fins als temps del culte públic a la carn del paganisme. La platja, actualment, ha pres el lloc de molts d'espectacles en els quals la nuesa i certes llibertats constituïen el pebre cercat per paladars sadolls. El que avui es contempla a la platja, amb abundància,  sembla estar a l’'bast de tothom. Obliden que la luxúria, que tan fàcilment s'alimenta pels ulls, amolleix i animalitza els pobres. Si no ho volen creure, que mirin, que observin bé i veuran com, en alguna de les platges de la nostra illa, la impudícia de certes dones i d'alguns homes ha arribat a un grau tan escandalós que no hi val que els facin notar la indecència amb què es presenten. A elles, les dones, sembla que la vergonya els va fugint i segueixen amb més empenta les manifestacions de la incultura. El més trist és que allí s'hi veuen pobres al·lotes serventes empeses probablement pels qui cada cap de mes paga la seva saldada; aquests haurien de tenir una mica més de consciència de la pròpia responsabilitat”. Així s'expressava el Dr. Gabriel Llompart, bisbe de Mallorca.

Pere Antoni Bauzà, el nostre protagonista, amb la seva peculiar manera de fer complir la llei, va posar fil a l'agulla i va donar ordres als agents de la seva autoritat per a perseguir conductes indecoroses a platges i llocs públics de Capdepera. Però, el batle, en aquells precisos moments, allò que realment tenia entre cella i cella era l'aprovació dels pressupostos i, cada vespre, l'Ajuntament es reunia, amb gran acalorament, per parlar dels arbitris, que semblaven, una vegada més, anar en detriment dels petits propietaris i conradors. Les brigades d'homes que venien obligats a realitzar el “jornal des camí” (treball sense cap tipus de sou i en benefici de la comunitat local) sota l'estricta vigilància, “in situ”, precisament, del mateix batle “Pilón”, foren els primers de ser advertits de les sancions a què s'exposaven si s'arriscaven a guaitar per les platges. Aquests contestaven al batle que “ prou feines tenim d'haver d'anar a batre a s'era, en temps de messes, i haver de traginar els carros amb la palla, fent feina de sol a sol, sense temps per a res, cansats i morts i amb manco ganes d'anar a la mar”.  Jaume Verger “Porreres” afegia a aquest comentari que “ a la mar només hi vaig a rentar-me, per llevar-me la pols que duc sobre”.

RELLEU.-El batle Bauzà va ensopegar quan va voler obligar a Mateu Melis “Patilla” a complir amb els vint-i-quatre jornals del camí que li corresponien.  A Melis, el requeriment de la primera autoritat no li va caure gens bé. El batle va insistir, ell era de comandar i ordenar, es sentia íntimament l'autoritat que li havien conferir les altes instàncies. Entre els estira-i-arronsa va passar més de mig any, temps suficient per haver-hi un relleu a la Sala: la vara de comandament, com diguèrem en el article precedent,  l'agafà Miquel Caldentey “Creu”. Ells s'ho aguiaven i ells s'ho menjaven.  - ”En Pere Antoni fou un dels millors batles que ha tingut Capde-pera”, exclamava Joan Sancho “Coll”, un home de lletres, a qui s'atribueix el mal nom que li posaren a Bauzà.   

El setmanari bilingüe, humorístic i defensor de sa veritat, dirigit pel “Es Mascle Ros” denominat “Foch y Fum”, a la seva edició de la data del 17 de desembre de 1932, i signat per Antoni Domínguez Moll , s’expressava així, baix el títol de “¡Yo acuso!”: - ”A Capdepera i als meus germans idealistes. Jo, modest ciutadà d’aquesta República de treballadors – i tambè de malfeiners i enxufats – tinc l’honor de acusar públicament  als  farsants, embullossos i eunucs subjectes als ridículs comerciants de baixa estofa. Tot això semblarà absurdament dur i incomprensible, veritat? Idò, anem a sintetitzar en el fons de l'assumpte i es destriarà diàfanament que les anteriors paraules són senzilles comparades amb el draconians i, a la vegada, beneits o imbècils procediments dels esmentats subjectes….” Domínguez recrimina la separació violenta, de les seves famílies, de quatre carabiners honrats, que foren traslladats a llunyanes i inhòspites destinacions per les seves idees respecte al batle titllat de cacic, utilitzant a un tal Enric M. (sense ofici ni benefici) fent creure que es tractava d'un enviat del governador civil a posar ordre entre qui tenien sentiments liberals i els addictes al batle d'aleshores.

S’ALZINAR.- Respecte a la construcció d’Escoles a S’Alzinar, al mateix setmanari, Bartomeu Gili va escriure: - ”Mai no m'arriscarè a defensar ni provocar les obres que va fer el Batle de la primera dictadura, únicament he sostingut i confirm que aquell Batle, amb un pressupost de molts de milers de pessetes manco que el que ha sabut fer el seu substitut, en les seves dues batlies, a dut a terme moltes obres i millores com no han fet els demés batles que hi ha hagut, essent el pitjor l’actual que ha deixat a la caixa municipal  més pessetes que els altres, en lloc d'invertir i fer despesa.”

- ” De que l'edifici-escola no fou un encert, que estava mal cimentat, son responsables des de la primera autoritat fins el darrer del regidors a més de l'enginyer que planificà i dirigí la construcció de l'Escola de S'Alzinar.  El poble demana amb força les escoles i en lloc de donar-lis una solució definitiva i continuar les obres que ja s'han realitzat, el que ha procurat aquesta indigna majoria municipal, es donar llargues a l'assumpte, posar obstacles, tots els necessaris, per aconseguir  que es  facin mal bé les obres començades i s'esbuqui l’edifici que s'anava perfilant. Perquè el poble ha de donar per perdudes les 40.000 pessetes utilitzades per aixecar aquells murs i, a més,  n'ha de gastar 10.000 més per a cercar un altra solar per a la mateixa finalitat?. Ja sabem que vostès, senyors governants, poden enviar als seus fills a un institut forà i per això no les interessen les escoles pels al·lots que viuen a Capdepera.  Però a aquest poble incult però virtuós sí que vol poder tenir una Escola digna i, per això n'estam descontents en tots vostès i les enviam la nostra més enèrgica protesta”.

Miquel Flaquer “Llull”  ens parla a un dels seus llibres què, en temps de la dictadura, el batle Pere Antoni Bauzà Serra “Pilón” impulsà l'edificació de les Escoles Noves a s'Alzinar . La primera pedra es va posar el 1928 amb una gran festa, però poc després les obres quedaren aturades i quan s'esperava que l’administració republicana les reprendria, es varen trobar que no era així. Anteriorment hem fet una menció sobre el corresponsal de “Foch i Fum”  damunt aquest mateix assumpte i narració. Com què observam una sèrie de diferències entre el que s’explica al setmanari descrit i el que escriu Miquel Llull, reproduïm, a continuació el que conta aquest darrer, l'any 2016,  a “La idea és infinita: El socialisme a Capdepera (1900-1936). Una crònica, p. 195-197 “:

  D'aquesta manera va expressar Bartomeu Gili el seu desencís, a l’ article “De Capdepera, municipaleries”:  El nostre magnífic Ajuntament a la sessió celebrada el 12 de desembre recent posà a debatre l'assumpte “Escoles”, i com què ens interessa i n'estam mancats d'elles, és pel que ara farem el nostre comentari.

__” Durant  la Dictadura Primo de Rivera, hi va haver un batle què, fos el que vulguin  els seus amics o enemics, fou capaç de dur a terme les millores que no han sabut realitzar els que l'han substituït. Va comprar terrenys per escoles i començà l'edifici, la qual cosa fou mereixedora dels aplaudiments dels veïnats, perquè l'efecte, el lloc, reuneix les millors condicions de Mallorca, es tan fantàstica la perspectiva que agombola  que no hi ha turista que visiti el poble sense abans admirar el lloc de referència. La veritat no és més que una i és aquesta “.

__” No discutim  el cost ni el valor  d’estar aquí o a un altre lloc, no. Sabem que si s'haguéssin començat en un altre lloc tal volta haurien costat manco, però no reunirien les condicions que puguin tenir aquestes, a banda de que no hi havia lloc més cèntric ni tan espaiós. Seria lamentable que un poble tan petit com Capdepera hagués de tenir les escoles de tal manera  que els alumnes tinguessin que recórrer a peu quatre quilòmetres cada dia per assistir a les classes, ja que no hi ha que pensar amb la possibilitat d'establir a compte del municipi un servei d'autobusos. No ens mouen certes il·lusions irrealitzables, que qualcú s'ha fet dels que intervenen en aquest assumpte, dels que més blasonen  de coneixements, dels que manegen el vehicle municipal o escolar”.

- ” Hem dit que l'Ajuntament, el dia 12, i per mil·lèsima vegada, va tractar aquest tema. El secretari, que més té de jesuïta que de bon administrador, va donà compte de que el termini que pel concurs havia donat l’'juntament havia expirat, i que no hi havia cap concursant; (el concurs tenia per objecte, cercar nous solars per es-coles) ¡ i que hi havia d'haver concursants! .  No, magnífics regidors,  el poble no vol que dels seus doblers compreu nous terrenys sense abans saber el que es farà de les 4.000 pessetes que s’han pagat del solar que tenim. No basta que no les agradin a vostès pels odis personals que acobeixen, els assumptes personals a un costat, i els interessos del poble a un altre”.

 - ” La minoria republicana defensà les 4.000 de l'ala, però la majoria antirepublicana defensà la localització de nous terrenys, tractaren aquest assumpte durant una hora i mitja, sense sortir del sí i el no (¡quina diplomàcia!) i acordaren quedar-se ben igual. ¡Que li farem, idò! El que importa és que el poble sigui analfabet i així imperarà el caciquisme. El Batle té una habilitat tan màgica, que basta que obri la boca per què la corporació resti hipnotitzada; a la primera paraula que pronuncià quedaren els regidors “tan dormits que donava llàstima”, fins que un de la minoria despertà i digué el què calia: -- “El poble és el qui ha de comandar en empreses de tanta quantia i tan perilloses com aquestes. Nosaltres no podem carregar amb aquesta responsabilitat,  abans de comprar nous solars el poble té la paraula”.

Veritats que escaldaren a un altre regidor, qui amb expressió eloqüent digué: - “Idò, aquí, qui comanda som nosaltres , i no el poble, per això ens va donar els seus vots, i …”( ¿?) . S’oblidà de dir el que no digué, el que sap el poble, i el que de sobres sap ell, malgrat de la carabassa sigui, oblidà dir “ vinguérem a ocupar aquests seients perquè el poble, submís i humil, baix el nostre garró, sota l’imperi desenfrenat de nostra arbitrarietat, fou objecte de tota amenaça. Com que teníem les regnes del poder aleshores, com ara també,  ens donà els seus vots”.  Així hauria dit la veritat, ¡ quin guardó! Imperialisme indigne, en un règim democràtic. Bartomeu Gili.  (El Obrero Balear, 6 gener 1933, p. 2) .   

TERRORS.- Climent Garau Arbona, al seu llibre “D’aprop i d’enfora” conta que la seva infància va ser de patiment de mal de queixal i de terrors a “en Roca” i al “batle Pilón”. Fins que va haver complit, Climent, l’etapa infantil, el remei per al mal de queixal era en Roca, un barber que es passejava amb unes estenalles dins la butxaca i l’emprenia sense manies amb les peces corcades que fossin.  - ”El batle Pilón – escriu Garau --, no sé per què, però m’imposava molt i si jugant per davant ca nostra, al carrer del Port, sentia remor o veia qualque al·lot que sortia de la plaça de l’Orient corrents, jo, sense dir res a ningú ni tan sols girar-me al darrera, prenia portal i esperava que s’hagués esvaït aquella mala maror. I no tornava al carrer, on hi vaig passar els millors temps de la meva vida. El batle  dels temps de Primo de Rivera havia estat a Xile com a emigrant i, en tornar, es féu una casa damunt un penyalot per devers Cala Gat i li posà el nom de “Cabo de Hornos”; un home agraït a la seva segona pàtria. Era gran i gros, imponent com un Júpiter Tronante, i, per això, preferia veure'l d'esquena que de cara”.

Antoni Flaquer Obrador