Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 331
Mélanie Perpiñá del Campo 

Psicòloga i terapeuta

En els últims temps, s’està donant molta rellevància, a través dels mitjans de comunicació, a la lluita feminista que la societat està portant a terme per tal d’aconseguir la igualtat real entre homes i dones.  Moltes vegades mal interpretem aquest moviment feminista pel simple terme que s’utilitza. Però de fet, tant homes com dones hi tenen un paper clau i important, ja que els rols estan canviant i la igualtat de gèneres ha afectat no només a les dones, sinó també als homes.

Avui, m’agradaria centrar-me en el rol masculí, a vegades a l’ombra en aquest moviment social present.

 





D’abans a ara

Quan els nostres pares o nosaltres mateixos érem joves, el paper que havia de ser desenvolupat per l’home era prou clara: treballador, fort, disciplinat i prenedor de decisions. Aquest model tradicional imposava als pares de família, sense cap dubte, una forta pressió ja que havien de complir amb aquestes tasques, que a vegades portaven a conseqüències importants.

Després d’un fort qüestionament dels models tradicionals de relació entre homes i dones, estem canviant la manera de relacionar-nos tant dins l’àmbit familiar, com laboral i social.

 

Com em puc posicionar en aquesta nova societat?

Pel que fa el gènere masculí, els homes es poden, en certs moments, sentir-se descol·locats, ja que tot per al que varen ser educats està canviant. Davant d’una situació trista, per exemple, he de ser fort perquè la meva família es recolzi en jo com a pilar o he de deixar riendes soltes a les meves emocions perquè vegin que sento empatia i també estic afectat?

Aquí, molts es poden sentir pressionats per l’entorn, encara que aquest no ho faci de forma conscient, i veure’s en la tessitura de no saber ben bé com actuar. És més, molts dubtes poden passar per la seva ment. Quin benefici trec d’ocupar-me de les feines de la casa? Gaudeixo de dur els meus fills a la plaça? Ho he de fer per compromís amb la meva parella o és una cosa que m’ha de generar satisfacció?

Estic condicionat a actuar d’una determinada manera?

Aparentar ser valents, durs i insensibles és una tasca que no resulta gens fàcil. Però malgrat això, els homes ho han estat fent durant molts anys. D’una forma o d’una altra, això ens ha condicionat moltíssim en l’expressió de la nostra identitat. Des de ben petits se’ns fa saber si som home o dona, i com s’espera que actuem.

En un experiment, varen agafar alguns bebès i se’ls hi va posar roba masculina o femenina, independentment de si realment eren nin o nina. Se’ls hi va proporcionar joguines de diferents tipus i un participant, que no els havia vist mai abans, havia de jugar amb ells. Ja vos imagineu el que va passar? El participant li va donar als bebès que duien roba de nina una pepa i va tenir contacte físic d’afecte amb “ella”, encara que en realitat fos un nin. En canvi, a l’hora de jugar amb els bebès que duien roba de nin, s’anaven llançant un camió.

Aquest és un exemple d’entre milions que portem a terme cada dia sense pràcticament adonar-nos, on ja li estem fent saber al bebè què li pertoca o s’espera d’ell: que cuidi als infants i sigui carinyós o que, al contrari, faci activitats més mecàniques i no utilitzi el tacte com a forma d’expressió emocional vàlida.

Creixem seguint les línies que se’ns han marcades, complaent al que, suposadament, s’espera de nosaltres. Així i tot, cada dia més, els homes senten que són humans, que poden ser de carn i ossos i, com a tal, amb sentiments i emocions. Els homes d’aquest segle s’han lliurat d’aquestes pressions socials d’haver de fer veure que “puc amb tot i res m’afecta”. T’animo a desenvolupar-te personalment, permetent-te sentir i coneixent de tu mateix aspectes oblidats o enterrats al fons de la teva persona.