L’actualitat és trepidant al nostre país. I això fa que les notícies tornin velles en un tres i norrès. Però fa unes setmanes, el Parlament admeté una iniciativa legislativa del Parlament de Catalunya per aprovar l’eutanàsia. I fa uns dies, Portugal rebutjà l’eutanàsia per referèndum. Col.laboraren en el no la dreta i el partit comunista.
El problema de fons és d’antropologia filosòfica. La manera d’entendre l’home i la seva vida. Simplificant exageradament: Si el sentit de la vida sols és el gaudi, el patiment no hi te lloc. Si la persona humana és l’absoluta propietària d’ella mateixa, te total dret a decidir en tot el que li és propi, fins i tot sobre la seva mort. L’antropologia cristiana, estesa bastant més enllà dels límits de l’Església, entén la vida com a gaudi dels regals de Déu i dels altres i també com entrega per amor en servei als altres, convertint-se un mateix en un regal pels altres. La vida es converteix en un regal de Déu del que sols en puc disposar com un administrador de quelcom que no és meu.
Un poc més a la superfície, l’avanç de la ciència mèdica ha posat en mans del ser humà molts de mitjans, de tal manera que els humans hem adquirit una gran responsabilitat sobre el tractament de la malaltia. Abans, la mort arribava i punt. Ara hi ha moltes possibilitats a les nostres mans i hem de prendre moltes opcions que abans no teníem. Els sanitaris espanyols (no conec els altres) són un col.lectiu magnífic. De manera gens ideologitzada han arribat a tractar de manera extraordinària el moment de la mort en els pacients terminals. Potser el seu humanitarisme els du a tenir un poc massa d’acarnissament terapèutic en els casos de vida naixent inviable. I, de vegades, impedeixen que la naturalesa actuï amb la saviesa que l’evolució li ha donat. Pens que el tractament de la situació terminal de la vida, al nostre país està perfectament tractada sense necessitat de fer cap llei, senzillament amb la immensa professionalitat dels sanitaris.
Hi ha situacions no terminals: paràlisis, amputacions, gent que no vol travessar el procés de la malaltia .... La meva manera d’entendre la vida no permet autoritzar que siguin ajudats al seu suïcidi. Però més a la pràctica: està comprovat estadísticament que els malalts que reben unes bones cures pal.liatives demanen molt manco la seva mort que els altres. Aquí hi ha un camí per avançar, no amb noves lleis, sinó amb la llei de pressuposts. Igualment, les persones que queden molt limitades, amb una bona assistència física, psicològica i motivacional, és ben segur que desitjarien manco la seva mort.
Finalment, tornant al terreny dels drets: la prohibició de l’eutanàsia me protegeix. Me protegeix a mi d’haver de tenir la responsabilitat de decidir si he de continuar essent una càrrega per la meva família i la meva societat. Si un dia qued paralític, vull tenir prohibit haver de pensar si és millor que decideixi morir per no ser una càrrega per els meus.
Antoni Amorós