Xètiga / 4: Infracròniques Republicanes
Evidentment podríem parlar de moltes de les víctimes de la repressió monàrquica, perquè, com tots sabeu, en són moltes les persones que la pateixen: presus, exiliats, amenaçats, extorsionats, etc. Però avui vull esmentar singularment a Marta Rovira i ho faig per moltes raons, especialment per la seva filla.
Quan vaig saber que s’havia exiliat a Suïssa vaig fer un alè, perquè molts de noltrus pensàrem que, si més no, una altra persona havia escapat de les urpes, sempre delitoses de sang i sofriment, del nacionalisme radical espanyol. L’havíem vist molt cop-piu aquests darrers mesus en què les forces reaccionàries, sempre acompanyades pels dirigents socialistes, s’havien fet fortes amb les seves mesures policials, judicials i presidiàries. En llegir la seva carta, he entès perfectament per què.
Hi diu que no se sentia ella mateixa i que es trobava com si visqués en una presó interior. Notava que havia perdut la llibertat. Se sentia vigilada constantment per les forces d’ocupació i sempre amb l’espasa d’una possible detenció apuntant cap el seu cor lliure.
Dins aquest context és que recordam el seu cara a cara, poc abans de les eleccions del 21-D, amb la dirigent dels falandanos en una de les televisions-espectacle espanyoles. Vist en perspectiva, la covardia d’aquella nina falangista enfrontant-se a una republicana amenaçada ens deixa estupefactes, però no ben bé sorpresus. Perquè la covardia del «nou» Movimiento sempre ha estat ben palesa i els seus representants (peperos, falandanos, socialistes,...) sempre l’han practicada i es fan els forts amb els febles i llepaculs amb els poderosus. De fet, això és el que sempre havia estat el feixisme. Res de nou, per tant!
El més colpidor, però, és que Marta Rovira ha dit en la seva carta que si volia seguir fent de mare, no li quedava més remei que agafar el camí de l’exili. I és una veritat com un temple! La justícia espanyola, instrumentalitzada completament pel seu nacionalisme, ha demostrat actuar amb un ànim de revenja i de violència, que no deixa lloc a dubtes sobre la seva naturalesa autoritària i, a més, que pretén no només acabar amb les idees republicanes, sinó també amb les persones que les defensen. Jordi Cuixart tenia un fill de sis mesus quan va entrar a la presó; ara té un any. Només el pot veure 40 minuts a la setmana a través d’un vidre i poques vegades al mes el pot abraçar. El mantenen en una presó sense judici a molts quilòmetres de distància de casa seva i el seu fill de tan poca edat, ha de fer un viatge de més mil quilòmetres cada vegada que l’ha de visitar. Aquesta i no altra és la «justícia» administrada pel nacionalisme radical espanyol: venjança, ràbia i desequilibri emocional que deriva en una covardia extrema, que és la mateixa amb la que actuen els representants polítics del «nou» Movimiento i que exhibeixen a tort i a dret per terra, mar i aire.
Per això, encara que només sigui per això, estic molt content que Marta Rovira hagi tengut la clarividència que, si volia seguir abraçant la seva filla, s’havia de posar a resguard i anar-se’n a Suïssa. Allà, juntament amb els exiliats a altres països, ha obert un front judicial internacional que podria deixar al descobert la intransigència de l’autoritarisme monàrquic i de la seva «justícia», que ha segrestat la nostra llibertat i la nostra República.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
1 de Maig 2018