Què seria de Capdepera, sense la música?
per Bartomeu Massanet
Honorable Senyora Presidenta, Honorables Senyors Consellers, Senyor Batle, President del Patronat del Castell, Regidors, autoritats aquí presents, senyores i senyors, bones tardes.
El dia que el Batle i el regidor de Cultura em van proposar fer el pregó, vaig pensar que per a qualssevol gabellí era un motiu de satisfacció i orgull poder ser el pregoner d`una festa ja tan arrelada al nostre poble com la que avui comença. Però, per altra banda, tampoc no vos vendrà de nou si vos dic que quan vaig pensar que havia d’escriure i llegir, ja no em va parèixer tan fàcil.
Al llarg de la meva vida hi ha hagut molts de moments, quan he dirigit la Banda i les altres agrupacions amb les quals he fet feina, que he donat l’esquena al públic. També ho he fet com a músic, però estar tot sol enfront del públic, com ara, mai.
No sóc massa xerrador, però sempre m’ha agradat, i m’agrada, escoltar. Escriure aquestes línies, per mi no ha estat gens fàcil. Gairebé tots els qui em coneixeu sabeu que allò que sí que he escrit, o més ben dit, he copiat, durant la meva vida, han estat molts de papers de música, perquè els músics poguessin sonar. Però, ja que m’han donat aquesta oportunitat de fer el pregó, a mi m’agradaria explicar-vos el que per mi ha estat la dèria de la meva vida, i això, com tots sabeu, és i ha estat la música.
Quan era jove i anava a collir paumes dins les muntanyes d’es Verger, el silenci ens acompanyava, amb el cant dels ocells. Molts de moments pensava que el paratge era celestial, em recordava quan el mestre Oliver em deia que la música era el diàleg de la naturalesa . El meu sogre, mestre Miquel Pil.litu, sempre deia que un badall, si l’acompanyaves de música, encara sonava millor.
Per circumstàncies que no venen el cas no em vaig poder dedicar totalment a la música. Vaig haver de fer una feina que no em va agradar massa, em vaig dedicar a fer materials de construcció, blocs i més blocs, cada dia i durant anys. Això volia dir estar a una màquina que feina una renouada, i que al mateix temps vibrava, i sempre vaig pensar que del renou no en podria sortir mai música. Però quan arribava a casa i em preparava per anar al assaig o per tenir els nins i nines que venien a aprendre música, ja era una altra cosa. M’oblidava del cansament del dia. L’assaig, ho valia tot. Eren temps difícils, les famílies havíem de dedicar els nostres esforços a guanyar les sopes, ara pensau si ens podíem dedicar a pagar instruments i classes de música als fills.
Al llarg d’anys, el meu amor a la música el vaig desplegar ensenyant el que sabia als nins i nines que volien aprendre a tocar un instrument. El meu instrument, de quan estava en el Regiment per poder ser músic, era el clarinet. Però vaig fer el que vaig saber per ensenyar els instruments que els nins i nines volien sonar a la Banda i, passats els anys, més tard vaig impulsar la creació del Centre Cultural. Tots tenien il•lusió per començar i la meva il•lusió era que en sabessin prou i poguessin disfrutar de la música.
Passant temps, arribada l’hora de retirar-me de director, ja hi havia professors titulats que pudien ensenyar cada instrument amb millors tècniques. Fou una labor d’anys i de moltes persones aconseguir l’escola de música. Actualment hi ha professors de cada instrument que poden ajudar amb millors condicions els nins i nines que volen començar. Estic molt content que els joves d’avui tenguin persones preparades que faran possible fer encara més músics.
Ara ja sóc vell, estic més hores a casa i m’hi sent molt bé. N’Antònia i jo, asseguts vora el foc, cadascun a la seva butaca, és com si anàssim al Gran Teatre, mirant i escoltant el canal clàssic, amb les millors orquestres i els millors músics, i així hi passam moltes hores.
Què seria de mi sense la música?
Què seria de les persones sense la música?
Què seria de Capdepera sense la música?
Pensau que segons deia Cesari, “ La música és, pròpiament, una llengua, la més sublim de les llengües de l’Univers”.
Hi ha molts d’homes que han escrit i dit coses meravelloses de la música. Jo vos les llegiria totes. Durant la vida, moltes vegades les he llegides, però ara seria massa llarg. En toto cas, en una altra ressenya si que vos les llegiré.
Hector Berlioz deia : “Música es l’art de commoure per la combinació dels sons als homes intel•ligents i dotats d’una organització especial”.
La música és qualque cosa més que sons que vénen de lluny. És el xerrar de l’ànima, de la bondat, és sensibilitat, és consciència, és virtut, goig, alegria, valor, vida, mort, vèncer el mal. La música ho és tot per a les persones.
Una de les finalitats de la meva vida ha estat intentar contagiar a tots els gabellins la meva passió per la música. Llenguatge que ha acompanyat el meu dia a dia igual que el vostre. Si feis memòria veureu com de ben petits les mares ens cantaven l’horabaixa posta el sol; venien el Reis i la música sonava; arribava Sant Antoni amb els dimonis darrere, al so de la tonada; i què me’n deis de quan arribava Sant Bartomeu, amb la plaça plena de gent, i sortíem de l’ofici i acompanyàvem les autoritats al Sitjar?.
De ben antic, padrins i padrines, mares i pares, feien feina amb les mans i cantaven, amb els brins acompanyant. Però no tots els moments de la vida són alegries, hi ha moments que el silenci o unes notes tendres con les de “Alma de Ángel”, de Baltasar Moyà, han acompanyat molts de gabellins i gabellines per a dornar-los el darrer adéu.
La música sempre és present i, si no, hi és el silenci que també és part de la música.
La música també es present en aquesta festa del Mercat Medieval, al qual avui donam partida. Aquesta festa, ja tan arrelada al nostre poble, que ha passat a formar part del nostre patrimoni, que ens fa tornar als inicis,
ja fa més de 700 anys, d’aquesta vila on avui vivim tots els qui som aquí. Si fallàs al calendari, sentiríem que ens falta l’aire medieval que cada maig podem disfrutar pels carrers del nostre poble. Aquest mercat que ens apropa per uns dies, encara més, al Castell, un dels símbols del poble, on s’hi celebra una festa plena de joia, alegria i, una vegada més, música.
Ja fa vuit anys que el celebram, els darrers vuit dels meus 84 anys, en què he vist i patit moltes coses, com molts de gabellins i gabellines d’aquest poble. Però, com diu la cançó de Jaume Fuster:
El dia que mori ho vull fer
cercant el recer
del poble on he nat.
I si és que mor a terra estranya
tornau-me a l’entranya
del poble estimat.
Amb la vida quasi passada, puc dir que l’única cosa que sí que m’hauria agradat hagués estat poder viure sols amb la música, m’hauria agradat poder fer encara més per la música, per fer-la encara més gran dins el nostre poble.
L’esforç i la superació de les persones es fa amb la constància del cada dia i amb les petites coses que tots podem abraçar, i amb molta d’estimació. Els pobles també crec que es fan així.
La música ha estat la força que m’ha ajudat a viure i no vull passar aquesta ocasió sense donar les gràcies a tots aquells gabellins i gabellines que han compartit aquest somni musical amb mi, que m’han acompanyat per molts de moments de la vida, en què la música hi ha estat present, i vos puc assegurar que han estat molts.
I per acabar, ho faré amb les paraules de Pere Orpí:
Salut al nostre poble, bons fills de Capdepera!
Uniu amb brins de festa les veus dels gabellins.
Salut a Capdepera! Coratge, gabellins!
Coratge, gabellins!