Imprimeix
Categoria: Jaume Fuster
Vist: 2038




JAUME FUSTER,

DE LA TRIBU DELS MASSAI




En Jaume guaita als paisatges d’esquena a la civilització decebut del negoci del progrés que li vengueren com la panacea per aconseguir l’harmonia i felicitat universals.

Aquests refer la crosta del món, l'anar constantment quadriculant mapes, “són canvis, per ventura no tots sense compensació, que la persona de temperament conservador inevitablement lamentarà. Canvis amb els quals serà difícil conciliar-se...”.

Però al girar la vista, de tornada, no pot evitar el suplici de veure fet mal be el país, el paisatge i el paisanatge.

“Els canvis estan mancats d’efectes solament per a aquells que no s’adonen de res, que ignoren el que posseeixen i romanen apàtics, enfrontats a la seva circumstància; i solen esser celebrats només per aquells que no valoren res, que mantenen vincles efímers i que desconeixen l’amor i l’efecte”.

Millor gaudir dels paisatges tardorals i hivernencs en què la petjada de l’home desapareix esborrada per les nortades i per l’emigració turística. Potser, també, com a metàfora d’un temps i un lloc que a poc a poc va essent engolit per l’aubelló de la història.

“De tot plegat, la persona de tarannà conservador en treu algunes conclusions. En primer lloc, considerarà que la innovació implica una pèrdua segura i un guany probable... En segon lloc, estimarà que mentre més s’assembli la innovació al creixement (és a dir, mentre la pugui comprendre clarament i íntima i no sigui senzillament imposada) menys possibilitats hi haurà que acabi predominant la pèrdua. En tercer lloc, pensarà  que  la innovació que ve a corregir un defecte puntual... és més desitjable que l’animada per una visió de la perfecció...”

Som el que diuen els fulletons turístics, diu en Jaume. Ens esmercem a ser el reflex en els miralls del ‘Callejon del Gato’ de les expectatives d’altri: els mercats, els governants, el medis, el marketing turístic, tant se val.

“La disposició conservadora és càlida i positiva respecte al gaudi del que hi ha i, correlativament, freda i crítica respecte al canvi i la innovació... Sospesa la situació en funció de la possibilitat que es trenqui la familiaritat dels elements del seu món”. Als de disposició progressista no els parleu “de sa platgeta. No us entendrien”.

“En nom de quin déu no hi havia alternativa?”, es demana, en arribar l’agost, l’autor. En nom de l’heretgia del progrés; de fet, una secularització de l’escatologia cristiana, que entronitza l’home per damunt de la natura, la instrumentalitza i li atorga valor de canvi, per acabar sometent-lo a l'absurda – i ara ja sabem que suïcida – dèria de trastocar-ho tot contínuament i accelerada.

D’aquí que “sigui convenient que apareixi la disposició conservadora, no tant com una alternativa intel·ligible al nostre hàbit mental predominantment ‘progressista’, sinó més aviat com un obstacle al canvi en vies de realitzar-se, com el vigilant del museu on es preserven peculiars conquestes superades perquè els nins les admirin, com el guardià d’allò que ocasionalment es considera, mentrestant, no apte per a la destrucció del que anomenam les coses bones de la vida”.

La providència, de vegades els déus ens són propicis, ha volgut que mentre anava llegint les mesades d'en Jaume caigués a les meves mans la conferència que Michael Oakeshott, el gran filòsof conservador del segle XX, dictà al 1956 amb el títol de “L’actitud conservadora”, perquè “existeix un tipus d’activitat (encara no extingida) que només pot realitzar-se en virtut d’una actitud conservadora: són les activitats en què allò que es busca és el goig present i no un benefici, una recompensa, un premi o un resultat afegit a l’experiència mateixa”. De seguida vaig comprendre que el que ens volien transmetre els dos autors era el mateix i no he volgut resistir la tentació de comparar-los.

Davant la barbàrie neoliberal i la mel·líflua socialdemocràcia, Oakeshott i Fuster ens donen les eines per a bastir un programa polític conservador que “estima que la funció del govern no és la d’encendre la passió i donar-li nous objectius amb els quals alimentar-se, sinó introduir un ingredient de moderació en les activitats de persones en excés apassionades: limitar, descoratjar, pacificar i reconciliar; no avivar el foc del desig sinó sufocar-lo”. I és que els conservadors “Sospitam de les proposicions de canvi que van més enllà del que la situació requereix i desconfiam dels governants que reclamen poders extraordinaris per fer grans canvis i que empren paraules com ‘el bé públic’ o ‘la justícia social; i desconfiam dels Salvadors de la pàtria que se cenyeixen l’armadura i busquen dragons als quals matar; creurà pertinent considerar amb atenció l’oportunitat d’una innovació”.

El conservadorisme, el Castell d’en Jaume, ens capferma “a la nostra essència col·lectiva i a la nostra adscripció nacional. Ni més ni menys. Podem fer volar coloms i ho podem ignorar, però no ho podem evitar”.

Per a donar-se a entendre, el filòsof, recorda que “Quan els Massai de Kenya foren traslladats des de les seves antigues terres a l’actual reserva, s’endugueren els noms dels seus turons, planures i rius”. Mentre en Jaume escrigui i el lector vagi passant fulles, els Masai no s’extingiran.