La Pasqua recent m’ha permès reviure amb els néts la tradició del conill portador de primavera que, als països centreeuropeus, escampa ous de xocolata per salons i eixides com a símbol de la nova estació. Lluny doncs del cada cop més generalitzat costum d’oferir als néts o fillols, una estructura de xocolata acompanyada de la figura o figures de moda entre els infants. Digueu-me nostàlgic.

 

Una tradició, la del conill, que arrenca de l’edat mitjana i que recull la més prosaica de pagar, en aquell temps, els impostos al senyor feudal. Uns impostos que es pagaven amb productes consumibles generats per la pròpia activitat del pagès i entre els que destacava, per la facilitat de conservació, l’ou de gallina que, a més, havia entrat des de feia algunes setmanes en plena temporada de producció massiva (“Per la Candelera, ous a la carrera”) que en garantia l’abundància i, per tant, el subministrament.

No endebades l’església, sempre atenta a les necessitats dels poderosos per fer-los la farina blana, s’havia tret de la sotana la prohibició de menjar ous durant la quaresma, garantint així que els súbdits els guardessin i no poguessin argumentar ”manca de liquiditat” en el moment del pagament.

Com tampoc ens hauria d’estranyar que, entre els súbdits menestrals, alguns d’aquells ous fossin reservats pel padrí i la padrina per oferir-los als apadrinats, incrustats damunt d’una massa de forner degudament enriquida amb llard o mantega i en quantitat equivalent als anys del minyó o minyona, conformant les mones de Pasqua amb què cada any els regalaven. Fins arribar al moment de la seva primera comunió, quan els vailets esdevenien cristians de ple dret i perdien la protecció del padrí per passar a la de l’església. Una prescripció que, digueu-me tou, jo no he complert ni penso complir. Malgrat els vint ous que he hagut d’escampar per la casa i l’eixida. Els néts són els néts, que caram!.