Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1646

Deia un bon amic, que estava avergonyit. Pensava que tenia uns amics i amigues que no es mereixia.

 

No es tractava, no, que un sabés pintar i li regalàs un quadre d’un indret estimat i ell no el pogués tornar. Tampoc era qüestió que uns altres lligassin  i enfilassin paraules, i li dedicassin qualque glosa, d’aquelles que arriben al cor, i no els les pogués contestar. Tampoc era cosa de regals. Aquell detallista que sempre tenia un recordatori dels viatges o un detallet en els dies assenyalats, mentre ell no sempre se’n recordava de tots.


No, no era això, només.


No es referia a aquells que preparen cada vetlada en què es troben, amb tanta dedicació que fan que et sentis com a casa teva. Ni parlava dels sempre disposats a fer les compres per preparar els dinars de la “pandilla”, i encara demanen disculpes si s’han oblidat de qualque cosa. No es referia als qui tenen idees d’allò més peregrines, que resulten d’una perspicàcia impensable, mentre ell només veu emperons. Tampoc feia contes dels qui donen una nota de seny i prudència cada vegada que es decideix una cosa important o emeten un consell desinteressat. No. I tampoc s’havia fitxat en els qui fan feliços els altres amb la seva rialla fresca i desacomplexada.


Curiosament no feia referència a aquells i aquelles que són com són, i fan de les seves virtuts dons i dels seus defectes bàlsams per als qui els envolten.


S’havia fitxat en un sentiment d’acollida que rep de tots i cada un, d’un sentiment de servei perquè es trobi bé. De sentir que se li dóna sense que se li demani res a canvi, així, senzillament per amistat desinteressada.


Ell, el meu amic, pensava que rebia més del que donava, que per ventura no estava a l’alçada. Que no es mereixia aquests amics i amigues.

Curiosament, jo pensava el  mateix d’ell.