Infracròniques neocolonials
Estelada gabellina
Capdepera sempre ha tengut presència en els grans actes i les grans obres que s’han fet a la capital de Catalunya, a Barcelona: hi va enviar una mostra de llata a la gran Exposició Universal de 1888; va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1906 amb quatre congressistes; l’obra immensa de la Mancomunitat va comptar amb un dels homenots gabellins, Joan Alzina i Melis; un gabellí va condemnar l’assassinat d’El Noi del Sucre, i, finalment, una petita representació gabellina va assistir a la presa de possessió de Francesc Macià, primer president de la Generalitat republicana...
I ara, en aquests moments decisius en els quals Catalunya es juga el seu futur, és bo que també des de Capdepera expressem la nostra solidaritat amb els catalans continentals que es preparen per a enfrontar una de les batalles democràtiques més belles de les que hem vist a Europa i al món.
La meva solidaritat és doble; primer com a català insular em sent concernit amb tot el que pugui passar allà, perquè som conscient que el seu futur també és el meu. Però també com a persona que creu en els valors democràtics i republicans, sent i sé que tot el que passi allà té a veure amb la defensa d’aquests valors.
L’Estat espanyol és un tap, tant per al progrés democràtic com per al cultural, i aquest tap ha de saltar per tal de poder tastar un altre cop la llibertat i tenir potestat per desplegar unes institucions nostrades que siguin posades immediatament al servei dels ciutadans: això es diu democràcia i, en el fons de tot, aquesta és la gran lluita. No és només una qüestió identitària, no és només una qüestió lingüística, no és només una qüestió econòmica: és, per damunt de tot, una qüestió de dignitat democràtica, com s’ha pogut comprovar a les darreres quatre diades.
Ara vivim una campanya electoral plena de trampes i d’enganys, a més de molts d’insults, perquè la xenofòbia anticatalana dóna vots a les espanyes. Només aquest fet ja diu molt de la situació en la qual ens trobam i ens convida a posar-hi remei.
Els catalans tenim la sort de comptar amb uns mitjans públics que projecten la nostra imatge de diversitat, on és possible el debat, on és possible estar d’acord o no. També tenim la sort de poder veure, llegir i escoltar els mitjans espanyols, i la imatge que projecten fa feredat: la seva unanimitat anticatalana i antidemocràtica és tal que fan ganes de fugir corrent i no aturar-se fins a les Antípodes. Però no ho podem fer! Hem d’estar aquí, sabent que el proper diumenge podem guanyar o podem perdre, però el que no perdrem és la dignitat democràtica i republicana que representa la idea de Catalunya. I a l’altra banda no tendrem aliats, perquè l’opinió pública espanyola és una de les més deliberadament desinformades del món i, per tant (amb les notables excepcions de rigor), només podem esperar menyspreu i rancor, i, en el millor dels casus, el silenci dels anyells, com han fet i fan la majoria dels «intel·lectuals» espanyols.
Atacaran per tots els costats, també des de dins de Catalunya, tant des de la dreta com des de l’esquerra, tant des de l’extrema dreta com des de l’extrema esquerra, i fins i tot els extraterrestres s’han apuntat i s’apuntaran a aquest bombardeig constant, quan en realitat els que ataquen Catalunya no és perquè siguin de dretes o d’esquerres, sinó perquè han abraçat un nacionalisme rabiós, comandat i expandit per les classes extractives (Ibex 35 i altres herbes), gelós de les seves prebendes i dels seus avantatges, i amb una por terrible a la democràcia.
De la dreta ho donàvem per descomptat, però per a alguns (no jo, entre ells), la sorpresa ha estat l’esquerra, la seva intransigència nacionalista que ha arribat a exhibir tics ètnics i tot! En tenim un parell d’exemples amb l’actitud fèrria i leGAL de Felipe González, antiga icona dels «modernitzadors» espanyols, campió de les portes giratòries, multimilionari de nou encuny, dient dois un darrere l’altre i desmentint-se a si mateix poc després. Ho ha fet en dues capçaleres de l’experiodisme nacionalista: El País i La Vanguardia, que ja no es creu ningú perquè no ofereixen informació i només excreten propaganda pagada amb anuncis de les classes extractives i les seves depredadores empreses.
L’altre exemple és el nou Emperador del Paral·lel, un tal Pablo Iglesias 2, que ens ve a dir que tot això de la llibertat de Catalunya és un conte de fades de la burgesia catalana i que el que s’ha de fer és la «revolució espanyola», liderada per ell mateix, i després ja en parlarem, però que tot ha de ser «legal»; bé, tot no, només les coses relacionades amb Catalunya, i això ja sabem que vol dir: MAI, IMPOSSIBLE, etc...
El trist paper que fan els del PSC(oe) i els comunismes diversus amagats encara sota el nom d’Iniciativa-Verds-EUIA, ara coalitzats amb Podemos (CSQEP uf!), és antològic i d’un ridícul descomunal, posant una tradició obrerista i popular catalana al servei dels contraris a la llibertat de Catalunya i fent el joc a les classes extractives i als seus «condes» i demés «noblesa». Joan Herrera i Dolors Camats, dirigents d’aquesta flor mústia comunista, per no posar-se al costat d’Artur Mas es posen al costat de Duran i Lleida i d’Aznar. Quina desgràcia!
Tanta sort que la CUP salva l’honor de l’esquerra internacionalista i anticapitalista, caminant amb la gent i obeint el mandat d’una part molt important de la societat catalana, que reclama un estat propi per a poder tirar endavant amb la seva vida i fer-ho en llibertat. Perquè això és el que no han volgut entendre les esquerres que orbiten al voltant de l’Emperador del Paral·lel ni tampoc els del PSOE: aquesta revolució democràtica no està en mans dels dirigents polítics i és un insult a la gent pretendre personalitzar en Artur Mas el desig d’independència. Vivim una revolució i els suposats revolucionaris (Camats, Herrera i el conill Rabell) miren cap una altra banda. Només cal desitjar la seva jubilació definitiva, per ineptes i fracassats, si més no en el seu paper de «revolucionaris».
Com deia, arriba l’hora de la veritat i tots aquests «revolucionaris» «professionals» han abandonat la revolució a la seva sort, però la força de la gent potser aquesta vegada ens donarà una sorpresa agradable i enviarà els «revolucionaris» llunyans i allunyats al pou de l’oblit per sempre més.
I per acabar-ho de rematar, surt la Gran Banca i amenaça els catalans amb cataclismes econòmics provocats per ella mateixa, si és que tenim la valentia de votar per la independència. Així ens trobam que la Gran Banca demana el vot per al PP, UDC, PSOE, C’s... i també Podemos (o Podem o CSQP o IC-V-EUIA). Com també fan alguns bisbes, que resaran compungits per la «unitat d’Espanya»... Viure per veure!!!
Aquesta és la «revolució» espanyola! Una revolta radical de la Gran Banca i els poders de l’Estat contra la democràcia, amb la complicitat de l’«esquerra» més casposa i contrarevolucionària.
Jo, no cal dir-ho, estic al costat de la moderació catalana i de la seva revolució també moderada, que, com tots sabeu, és l'única que pot provocar canvis a favor de la gent i acostar les persones a la «felicitat» que, segons diuen, hauria de ser la finalitat última de la política.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
