Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1359
El dia de Reis la sala es transformava en un espai màgic; com al clan som molts germans, aquella sala seriosa passava a ser un lloc ple d’encís, d’il·lusions.



Benvolguda Tia:

Com recordo aquelles nits prèvies a l’arribada de SS. MM. els Reis d’Orient! Era capaç d’acomplir totes les meves obligacions domèstiques sense cap retret, només per la il·lusió que em produïa llevar-me l’endemà i trobar-me els regals a la sala. A casa, com a moltes llars, anar a la sala ja era tot un premi, doncs només ens deixaven jugar a la nostra habitació i, molt de tant en quant, arribàvem a la sala empenyent un petit cotxe de joguina, si els pares no ens foragitaven. El dia de Reis la sala es transformava en un espai màgic; com al clan som molts germans, aquella sala seriosa passava a ser un lloc ple d’encís, d’il·lusions. Això sí, SS. MM. sempre deixaven les coses molt ben endreçades: cada un trobàvem les coses més o menys agrupades i amb rètols indicant els nostres noms.

Després d’un parell d’hores exultants començàvem a passar per la cuina a fer el primer àpat, habitualment amb molta alegria. I després seguíem jugant.

Vàrem tenir molta sort, nosaltres. Podíem estar molt contents, sempre, d’haver tingut unes joguines molt entretingudes: cotxes, avions, construccions, jocs de taula, arcs i fletxes... Una de tantes fletxes va travessar el coll d’un cérvol, un d’un gran quadre de caça que havia pintat una altra tia meva! Estava penjat enfront de la porta de l’habitació: la porta era oberta, un dels germans apuntava a un altre, i el segon es va apartar a temps per esquivar l’impacte. El cérvol va sobreviure; el quadre només va patir lesions lleus, com qui va disparar la fletxa. Res que no es pugui rememorar amb un somriure.

El pitjor era tornar a escola, sinònim de la fi de les vacances que no tornarien fins Pasqua. De petits, el primer dia d’escola després dels Reis ens deixaven dur a classe una única joguina, només per a l’hora de l’esbarjo, joguina que aviat solia quedar aparcada davant la presència d’una pilota, principal protagonista de les hores del pati escolar. Aquell primer dia era el punt intermedi entre les vacances, quan gairebé eres el teu propi amo i senyor, i el retorn a la realitat dominada pels sistemes de qualificació escolar. Aquell punt, no obstant, també servia per marcar territori en aquest sentit, doncs les joguines mostraven que la realitat és crua, també feien les seves respectives distincions: joguina de ric, joguina de pobre. Dos dies més tard tothom havia aparcat la festa dels Reis i novament ens deixàvem qualificar, independentment de la nostra opinió respecte a les valoracions resultants.

La fi de l’escola era, igualment, l’acabament d’unes vacances aparents i l’entrada en un altre sistema de qualificació: uns anirien a la universitat, altres, no. Uns farien la mili directament, altres estudiarien. Uns cursarien carreres universitàries de lletres; altres de ciències. Uns, estudis superiors, altres, carreres tècniques. Les il·lusions infantils i juvenils deixaven pas a altres il·lusions per a uns, i incerteses i amenaces per als altres. Amb el temps, però, l’entrada progressiva en el món dels adults implicava acceptar el sistema de qualificació establert. Rebutjar-lo significava expressar el desig de quedar-ne al marge, convertir-se en un exclòs per pròpia convicció, fins i tot en un anarquista segons com fos el teu entorn.

Ja han passat un parell d’anys d’això que us explico, Tia, segur que ho recordeu millor que jo. I seguim amb el mateix: ara, però, hem passat d’un moment de relativa estabilitat a un que planteja molta incertesa. En certa manera em recorda a la fi de l’escola, quan passaves d’un sistema de qualificació a un altre més dur. Avui dia hem passant del sistema de qualificació on es valorava la capacitat de les persones per fer la feina ben feta i conformar un puntal més de la societat, a un altre sistema on determinades entitats, anomenades “Agències de qualificació”, determinen què val un país sencer. I amb això, el que fan és valorar la capacitat productiva dels ciutadans, ni més ni menys. Sí, perquè, menyspreant el valor del país degut als deutes contrets, acaben devaluant tot un sistema, i això no hauria de ser així.

Per exemple: quina responsabilitat tenen els joves que entren al mercat laboral, respecte de la mala gestió que han fet els governants durant els anys anteriors, quan aquells joves no podien votar? No trobeu que, si s’ha de qualificar res, hauria de ser amb eines en mans del poble, diferents del sistema electoral existent?

Ho trobo fotut, Tia. Potser si als joves ens haguéssim acostumat a qualificar, ja de petits, ara estaríem més ben preparats, bé per acceptar les conseqüències, bé per valorar els nostres governants. Com encara soc a temps d’escriure una carta a SS. MM., demanaré que a totes les llars amb infants deixin un joc per aprendre a qualificar. Podria ser del tipus “Morgan i Stanley, bucaners amb patent de qualificació”, o bé “L’estàndard dels pobres”. No sé si n’hi ha d’altres marques, segur que sí, però amb aquests ja tindríem per començar, han demostrat gran capacitat per enfonsar països i a molta gent.

Jo, per si un cas, posaré la meva sabata al balcó. Potser cau alguna cosa, encara que no m’hagi portat massa bé. Vós també, Tia? Vull dir, si no us heu portat massa bé...

Que tingueu molt bona vetllada. Fins aviat.