Amb la rebaixa de les pensions sembla com si el Govern volgués penalitzar la vellesa, per veure si, cobrant manco,  ens envaeix una depressió de cavall o d’elefant i ens tomba fins a dur-nos  més avall del sementer d’en Saletes. (Traduït,  podria ser el “camp sant”, el
“clot garrover” o el cementiri.)

Fins a l’arribada de la crisi, ens interessava la jubilació – paraula que prové de jubileu, de joia, de gaubança – el més prest millor. Ara, els que treballen ho hauran de continuar fent uns  quants anys més  i la majoria  amb precarietat en l’ocupació. Mentrestant, els majors que no han arribat a l’edat que pertoca i que tenen feina es veuen quasi obligats a seguir ocupats  i, quina ironia!, amb  una gran part
dels joves  aturats, sense  esperances. No, no es faciliten les coses, per part de qui correspon, perquè els que són vells per a la vida activa siguin substituïts pels seus fills, més ben preparats i disposats a treballar quasi per la meitat de sou i moltes més hores.

                                                              Jubilació?

Qui ha de voler, entre les parelles o els matrimonis joves, tenir descendència, amb aquest panorama?  Sí, ja sé que és una pregunta que qualcú, en un moment donat, s’ha fet.  I no som partidari que, en aquest sentit, es tanqui la paradeta. Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança.  Però, quina esperança de jubilació pot tenir  la joventut que actualment treballa, quan albira la trista possibilitat que, tal volta i si Déu no ho impedeix, haurà d’anar amb gaiato a l’oficina, al magatzem, al tall de l’obra?

He llegit a qualque publicació, que ara no recordo, que a certa  ciutat europea, als trens i als metro s’estan habilitant estances, compartiments, destinats exclusivament als joves d’ambdós sexes, amb la finalitat primordial que puguin lligar i la consegüent formalització de relacions de parella perquè, a la llarga, pugui servir per a estimular la proliferació de l’espècie.  O sigui, dit amb poques paraules:  aconseguir que,  un o una, trobin, dintre el comboi, la seva mitja taronja. Tot encaminat a la procreació i a fi d’augmentar la població jove, com ja han provat de fer-ho al Japó o a països de Sud Amèrica, per poder comptar en un futur amb gent suficient que s’integri al món laboral, amb noves idees (emprenedors, se’ls diu ara) que pugui donar prosperitat  i faci que la gent major s’encamini  més lleugera cap al seu darrer destí, amb placidesa.

I aquí, a Espanya, quin és el futur?

Fins aviat.


 Què li depararà el futur? I als dos canets?




Bartomeu Melis "Meyme"