A hores d'ara, sol post del dia del morts, m'envaeix una tristor de crisantem. La bellesa de la flor, si voleu llegir esperança ho podeu fer, contrasta amb la simbologia funerària – deixem-ho en trista- que n'emana. Voldria pertànyer a aquell món dels optimistes, alguns en dirien visionaris en el més estricte sentit de la paraula, que a hores d'ara han inundat les xarxes socials de missatges que ensumen, si no un victòria aclaparadora de la causa del procés, sí un fallida imminent del règim del 78, aquell que es proclamava en castellà, “libertad sin ira, libertad”. Però més aviat som un passador de pena i fins que no tenc el blat al sac som incapaç de mostrar símptomes d'alegria i, fins i tot, quan l'hi tenc encara tem que, en sacsar-lo per arregussar la tela de la boca i lligar-lo, no s'esqueixi per una de les costures. Només els qui hem parat i/o omplit sacs en sabem la dimensió de la tragèdia que això suposa. Per tant, em sap greu, som incapaç de transmetre-us un brinet d'optimisme.

Ara bé, ben mirat, pens que no es tracta ni d'infondre optimisme ni cagar – perdonau-me l'escatologia però en aquest cas és molt gràfica- pessimisme. Veig que allò que en diuen argumentaris tiren per la part econòmica: la inestabilitat econòmica que provoca el procés. Vull creure que és un escletxa a l'esperança i no cremar un altre cartutx de la ja, intuesc, migrada cartutxera. Veig que la gent – la del nostre bàndol, evidentment,- ha assumit que l'estat espanyol té unes urpes llargues i esmolades. I no té el més mínim mirament on fica la queixalada. Que aquest estat no mirarà prim en manejar la paella pel mànec i fer anar l'oli de la legalitat en la direcció que li convé. Tots hem vist com han interpretat la Constitució i l'argument del 155 que s'ha imposat ha estat el mateix que va proposar AP (Alianza Popular, per als més joves, el pre PP) i que va ser rebutjat per les Corts quan aprovaren la Carta Magna. Tothom ha vist la celeritat com s'ha mogut la justícia per engarjolar els Jordis i mig govern català i com va de lenta per dictar sentència amb els casos de corrupció del PP; com fa la torniola per empresonar els feixistes que entraren al Blanquerna – Madrid- ja fa anys i la viada que fa per perseguir qui es mostri en desacord pacíficament amb el règim constitucional. Tothom ha vist com extremistes de l'extrema dreta han agredit ciutadans, han fet la salutació feixista o han exhibit banderes del temps de la dictadura i com se les campen amples, esperonejats i aluleats per aquell crit de “a por ellos”.  No cal seguir per aquest capítol. Sempre va bé, repetesc, que algú ens alimenti les esperances amb arguments.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:









EN COS DE CAMISA

Tots Sants












Del Libro “Casialgo” de Marce López Sirer


El TRADICIONARI DE MALLORCA vos ajudarà a veure-hi clar entre tanta carabassa i zombis...!

A sa vorera de mar
hi surt una por feresta;
i jo qui hi vaig cada vespre
i anit hi he de tornar!


Aquí teniu el Tradicionari #01: Nit de les Ànimes, Tots Sants i Dia dels Morts. Rituals, gastronomia, literatura i propostes familiars d'una festa ben arrelada a Mallorca!

Sant Alonso


 " Tant el Govern de Catalunya com el d’Espanya tenien dues maneres per afrontar el conflicte en què estam immersos: diàleg i debat per una part; execucions radicals per l’altra." 





Quan em pos a escriure aquest paper – dijous horabaixa-  he de reconèixer que no és el millor moment per a solfes ni ballets. Si és mira en clau nacional, és clar! Com va escriure Foix: tot és confús, Senyor Déu. No sé com estarà el panorama quan el benèvol lector els llegeixi. Però optaré per una postura còmoda i posaré per escrit dues idees que em ballaven pel cap des de feia dies.

Ja saben que la cançoneta infantil del títol s'ha fet això que en diuen viral gràcies a qui la va penjar a la xarxa – Messi- i de l'al·lotó que la cantussejava, el seu fill. Aquest fet, d'una aparent innocència, ha coincidit en el temps amb una campanya de reiteració de l'argumentari unionista on s'acusa a tot déu que no és de la seva corda de ser un adoctrinador en potència o un pobre i indefens alienat adoctrinat: (l'escola, TV3, ...) Va coincidir el vídeo – prova irrefutable de la capacitat abductiva dels mètodes d'aprenentatge catalans-  amb les declaracions – una de tantes- del delegat del Govern a l'Aragó, el senyor Gustavo Alcalde, que en el dia assenyalat dels Àngels Custodis, patrons de la policia, va envergar una arenga contra el suposat adoctrinament on proclamava el cantussol que ja coneixen però – l'ocasió imperava- amb molta més virulència i marcialitat, potser ells en dirien amb més sentiment patriòtic.  

Ja vaig parlar en un anterior article de les xifres d'audiència de TV3. És veu que hi deu haver com una mena de multiplicació de pans i peixos que fa que un 10% en converteixi un 60% - amb xifres rodones- . De totes maneres, si l'adoctrinament és tan fàcil i evident com diuen, en comptes d'acarnissar-s'hi tant allò que els convendria és, també com va dir el poeta medieval, prendre'n enseny.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:







En aquests moments, la ciutadania de l'estat espanyol está sotmesa a un allau inaturable de mentides i manipulacions sense cap vergonya i sense límits per part del mitjans de comunicació. No importa si els mitjans es presenten com a presumpte imformació d'esquerres o de dretes públics o privats: tots ells menteixen a més no poder i coordinadament envers qualsevol cosa relacionada amb la rebel-lió ciutadana a Catalunya.

 

Capítol 27




Relleu a la presidència de l'Associació



Les Verges


Benvolguda Tia:

Ara que està contrastada la Vostra degeneració cognitiva, és a dir, allò que vulgarment en diem perdre el nord, us envio aquesta darrera carta sense ànim que arribeu a llegir-la.



 
EXERCICIS DE MICROSOFT WORD


EN  COS  DE  CAMISA


Història de la Tercera Edat de Cala Rajada, 
contada per un col·lectiu de Gent Gran












Transcripció: BARTOMEU MELIS “Meyme”





Alborada




Del Libro Casialgo de Marce Lopez Sirer




L'escaineg continuat, monòton, de la dreta – i no tan dreta- unionista és que els independentistes han portat els catalans a la divisió. No només els han dividit, segons ells, sinó que els han enfrontat irreconciliablement. Afirmen, per tots els altaveus possibles, que no són pocs, que en aquest enfrontament hi ha uns dominants, seduïts, abduïts, fins i tot l'exministre Bono ha parlat d'enverinar,  que, segons la seva manera de comptar, són una minoria  i que aquesta vol abassegar una majoria abnegada, submisa, patriòtica, heroica que no fa altra cosa que contribuir a la riquesa dels catalans i dels espanyols. Hi ha, en definitiva, uns prepotents i unes víctimes marginades. Les armes usades per enfornar a aquesta minoria tal grau de follia, ja ho saben, són dues: una televisió i l'escola. A vegades, no hi ha com sacralitzar l'argumentari per caure en el fanatisme més encegador i elevar aquesta obturació visual i mental  a la categoria de veritat immutable. 


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:


Ara que el conflicte català està estancat (o en una tensa espera, si ho preferiu) aprofit per fer-ne una reflexió. Això sí, un poc enfora del bessó de la qüestió (però d'alguna manera relacionat).

Tanmateix, amb el pas del dies, potser empès per la ràbia que les paraules insultants de na Soraya, n'Hernando i n'Albiol... m'ha provocat, he començat a entrar una mica de fil en imatges i testimonis directes o indirectes de la situació. Encara he estat a temps d'esborronar-me.

Dimecres vaig anar al meu metge de capçalera, un home de bé, moralment i ètica. Servicial. Amb un passat d'Escolta, que va assistir, com moltes persones més, a la missa del nou bisbe auxiliar de Barcelona,  el mallorquí Antoni Vadell, que va oficiar a la Seu. Un home de bé, repetesc. Em va contar que la seva filla, una persona educada en els mateixos valors que els seus pares, va anar a Barcelona i va rebre una porrada a les anques. Havien passat tres dies i encara duia el blau marcat al seu cos. Potser el cop se li esborri però mai, les escenes viscudes al col·legi electoral, se li esborraran de la memòria. La jove patia per una dona velleta que es troba empesa per la turba policial.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:




Subcategories