Imprimeix
Categoria: Cartes
Vist: 1884
 El català,
 una peça de museu?
 










Supòs que la carta titulada "Sobre usos lingüístics", escrita per el senyor Bernard Boutique, és una resposta a la meva opinió envers un jubilat que ha decidit posar-se en vaga de fam en senyal de protesta per les polítiques lingüístiques del Govern autonòmic. La carta del senyor Bernard Boutique es pot resumir en poques paraules. L’opinió que  tenen la gran majoria dels no catalanoparlants és que la llengua catalana és més pròpia d’una peça de museu de valor incalculable, això sí, dins el propi museu, defora no.

Aquest museu és, per als no catalanoparlants, l’àmbit familiar, el teu poble o els que pensen com tu, mai públicament ni en grup. Tu només xerra català amb els que t’entenen; si ho fas amb els altres que no el parlen, ets un mal educat i de mentalitat tancada, " mallorquín de Porreras", com diuen ells. Però no hi ha més mentalitat tancada ni més mentalitat intolerant, senyor Boutique, que la d’aquells que en la seva prepotència i menyspreu minoritzen l’ús d’una llengua mil·lenària com és el català, pel fet que no l’entenen, o més aviat no la volen entendre. El català és una llengua minoritzada i no minoritària, que és totalment diferent. La fidelitat lingüística dels parlants d’una llengua és bàsica perquè sobrevisqui.

Com vostè diu, la nostra economia, tan depenent del turisme, i a causa de la seva mundialització, fa que les empreses siguin de cada vegada més multilingües, però això no significa que s’hagi de deixar de banda la utilització de la llengua pròpia d’un determinat territori, com pretenen les politiques lingüístiques del Govern. Jo sóc el primer de canviar al castellà quan veig que a una persona li costa entendre’m en català. Mai li exigesc que parli català, ni les lleis que obliguen als metges a conèixer el català els obliguen a parlar-lo. Només els exigeixen un cert nivell perquè l’entenguin quan un catalanoparlant s’hi adreci, amb tot el seu drei.

Jo he hagut d’aprendre a parlar i escriure alemany i anglès, per la meva feina. Estic cada dia en contacte amb ciutadans d’aquestes nacionalitats. Són llengües que domin i n’estic ben orgullós, d’això. Les parl i escric perquè m’he esforçat molt a estudiar-les. Els metges, missers, o colombians haurien de fer el mateix, i no dic xerrar ni escriure un català excel·lent, sinó, simplement, entendre’l un poquet, no molt.

Miquel Estelrich Bestard