Imprimeix
Categoria: Cartes
Vist: 2364



Carta oberta al batle Rafel Fernández

 Jaume Fuster 

Batle, des de la confiança, no sé si justificada, que em donen els molts anys que fa que ens coneixem, em permet adreçar-te aquesta carta oberta que intentaré que no em fugi de les mans i dugui una càrrega de respecte tan gran com la tristesa que unes paraules teves m’han produït. Ara ets un personatge públic que crec que s’ha allunyat molt d’aquell jovenet que em va donar classes de llatí, tu acabada la carrera i jo intentant començar-ne una altra, en aquella habitació del corral de ca els teus pares. No he seguit fil per randa la teva peripècia vital, però ara mateix no hi sé veure en la teva manera de transitar per la política ni una engruna d’aquell jove il·lusionat que quan ens coneguérem s’incorporava a la vida acadèmica, i sí, en canvi, una bona grapada de “la mala follá” de la qual veig que presumeixes. Es veu que això de la política t’ha endurit, no sé si per bé o per mal.

Es fan llargs aquests dies de confinament, Rafel, i tots miram de suportar-los de la millor manera possible. Per això s’agraeix que mirem de treure el millor que cadascú duu dedins i de fer la vida més agradable als altres. Ara un vídeo divertit que algú ha gravat, suara la cançó que algun altre canta des del balcó, i després la telefonada que reps de persones que estimes i que ara lamentablement no pots veure físicament. De fet, he començat aquestes retxes arran de dues cridades que vaig rebre el dilluns, d’aquelles que t’alegren el dia. Immediatament, aquestes cridades em van remetre a unes declaracions teves a “Diario de Mallorca”, del dissabte dia 21,  que, quan les vaig llegir, em van produir una perplexitat gairebé indescriptible, però que em vaig imposar d’ignorar. I així hauria estat a no ser per les dues telefonades que he dit, totes dues, ves per on, de persones amb un pedigrí d’esquerres, socialista per més senyes, elles sí, del qual tu també presumeixes a l’esmentada entrevista. No necessites padrins, Rafel.

Sense venir a tomb, aprofitares allò del Pisuerga que passa per Valladolid i, ja que hi som, li pegares una atzagaiada al “portavoz de Més per Capdepera”, com no podia ser d’altra manera. Diria jo que les vostres relacions són manifestament millorables, però aquestes diferències, dins l’àmbit de la contesa política i des del mutu respecte, a mi em semblen fins i tot saludables. És curiós, en tot cas, que et queixis del “portavoz” de Més, referint-te a en Pere Fuster, que en voler farà un any que no ho és, i que la queixa sigui pel fet que et digués batle Fernandes. I aquí he de fer un incís, només per si algú no ho sap, en Pere és fill meu, i amb ell hem parlat d’aquest tema, sobre el qual m’ha pregat que no em pronunciàs i que segurament em renyarà per no haver-li fet cas.

Pens, Rafel, que si d’aleshores ençà encara et dura l’enuig deu ser perquè això de Fernandes et va coure molt, però, em sap greu dir-ho, la teva contrarietat és impròpia d’un lingüista com tu. Hauries de saber – estic segur que ho saps ‒, que cada llengua adapta els sons que li són aliens a la pròpia fonètica. El català no té el so fricatiu interdental sord – la ‘z’, o la ‘c’ davant ‘e’ o ‘i’, en castellà ‒  i, per tant, molta gent ho pronuncia dient Fernandes, un cognom per cert ben estès entre nosaltres, que jo sempre he conegut. De la mateixa manera, el català tampoc té el so fricatiu velar sord, la ‘j’ castellana, i que ara tots ja som capaços de pronunciar, però que les generacions anteriors (la meva mare, la meva padrina...) pronunciaven com una oclusiva velar sorda (k), i deien ‘Korke’ en comptes de Jorge. Tot plegat, no crec que sigui motiu d’enuig ni de retret. Són coses prou naturals dels sistemes lingüístics. Ah que sí, Rafel?

I ja posats,  duit d’aquesta vehemència teva que últimament sembla anar a lloure, li vares retreure al “portavoz” de Més que “se dice Fernández”, porque no tengo pedigrí mallorquín però sí de izquierdas, y no como tu abuelo falangista”.  Crec que ningú amb dos dits de seny polític hauria duit l’aigua de la seva animadversió a aquest molí. Primer perquè ningú relacionaria el fet d’anomenar-te Fernandes amb tenir un padrí falangista. Què té que veure? Segon, per una qüestió purament ètica. De dignitat política, diria jo. Crec que n’hi ha més de dos dels “teus” que s’empegueeixen amb tals exabruptes, començant per aquestes dues persones que em telefonaren dilluns, hereves, elles sí, d’aquelles dones i aquells homes que en Miquel Llull ens descriu a “La idea és infinita”. Per cert, has llegit aquest llibre? Si l’has llegit, diria jo que no t’ha fet gaire profit; i si no l’has llegit, convendria que el llegissis. Aquestes persones que em cridaren encarnen una noblesa i una generositat que molts de socialistes de Capdepera mantenen com a bandera, però a un grapat de socialistes de nova fornada és com si aquelles virtuts se’ls haguessin extraviat pel camí. Pedigrí d’esquerres, dius? Venga, home, Rafel, no, per favor, que no estan els temps per a tant de sarcasme.

Però anem al bessó de l’assumpte. Com li pots retreure a en Pere que tengués un padrí falangista, que va morir quan el meu fill no era més que un adolescent i de qui no va mamar més que l’afecte propi d’un avi? Ho dic al meu llibre “Celistre” i ho record ara aquí: de mon pare no vaig rebre cap tipus d’adoctrinament i per ca nostra hi desfilà tot de gent que molt després vaig saber que havia perdut la guerra.  En Pere, en tot cas, va créixer a una casa on es creia en valors com democràcia, solidaritat, ecologisme i progressisme. A l’any 1975 vaig tenir un dels primers carnets del PSI (Partit Socialista de les Illes), que el 1977 es convertí en PSM (Partit Socialista de Mallorca). Vols que confrontem les nostres filiacions i fidelitats, abans de parlar de pedigrí? A la peixateria que teníem en el carrer Reis Catòlics vam celebrar amb gran festa el primer regidor que aconseguírem per al PSM a l’Ajuntament, a les eleccions municipals de 1979. I de llavors ençà soc allà mateix. Jo pertany a aquesta mala gent que ha contribuït, per exemple, a la reivindicació de figures del socialisme i/o republicanisme com Antoni Flaquer “Solleric” o Joan Nebot “Rai”, cosa que el socialisme oficial que tu representes mai ha fet. Per ca meva, d’ençà de la fundació de la revista “Cap Vermell”, gairebé 40 anys, hi desfilaren socialistes de soca-rel i amb alguns establírem relacions d’estimació profunda que no malmetran sortides de to com les teves. I que consti que no m’estic justificant. He estat gairebé mig segle, pràcticament tota la vida, a la mateixa trinxera, i els qui em coneixen ja saben quina és la meva jeia política.

No parlaré de la trajectòria d’en Pere, pública i coneguda, però crec que ha fet més per l’ecologisme i el progressisme, per la llengua i la cultura del país o per la recuperació de la memòria històrica que molts de socialistes amb tant de pedigrí. Retreure-li el padrí falangista –quina culpa en tendria, en Pere? ‒, francament, m’ha semblat una indignitat. Crec que és caure molt baix i impropi del batle del meu poble. És rebaixar la política al joc del tot val. Però saps què és allò més trist? Que no és cert, segons Pere, que mai li hagis dit aquestes paraules. I jo me’l crec. Però és que si li ho digueres, encara que ell no ho recordi, la teva sortida de to és lletja, molt lletja; i si no li ho digueres encara és pitjor, perquè estaries mentint. Saps que pens? Idò que, simplement, aprofitares l’entrevista per mirar d’embrutar el currículum d’un adversari polític, sense aconseguir-ho, evidentment. Però no és la primera vegada que ho fas. Tu tractes els que no són dels “teus” no com a adversaris polítics sinó com a enemics. Pareix que sempre estàs en guerra. De fet, anomenar “bufones” els batles d’altres pobles no és la millor targeta de presentació.

El meu fill no em perdonarà que hagi publicat aquest escrit, però ho havia de fer.

 
Jaume Fuster