Tothom pot enfadar-se, això es fàcil. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de forma correcta, certament no resulta tan fàcil (Aristòtil).

Estic emprenyat amb l’Ajuntament de Capdepera, i no som l’únic, a la vista del nombre de denúncies rebudes respecte als renous que fan els constructors a Costa de Canyamel.

Resulta increïble i crec inclús que podria ser delicte per omissió del deure!

Però abans d’arribar a la denúncia, jo i ben segur que altres,  hem intentat raonar, però tot ha estat impossible.

Com molta altra gent, hem fet de Capdepera  la nostra destinació de vacacions que, en el meu cas, tot i que  estic vivint a la Península, té un component emocional important, ja que vaig viure de petit aquí, tinc bons amics  d’infantesa i el meu pare ja va tenir una casa a la Costa de Canyamel, fa ja 40  anys!

Els motius, que és ben segur que són compartits per molta gent, són, essencialment:

- L’increïble valor paisatgístic

- La  tranquil·litat i el ritme de viure la vida

Sobretot aquest darrer motiu, cada cop es valora més i s’ha convertit en el valor clau respecte d’altres zones.

Doncs bé, l’Ajuntament, a la vista del número de denúncies que s’estan rebent, no sols no està vetllant per la conservació i increment d’aquest actiu, defensant els drets a descansar i la tranquil·litat de la gent, sinó que, en  un cúmul de despropòsits i inoperància, ha  agafat el camí contrari, incorrent – des del  meu  punt de vista, que,  tot sigui dit, comparteixo amb més gent – en un delicte de prevaricació per omissió del seu deure, quan la seva  obligació és establir, implantar, vetllar i fer complir polítiques de bon govern que incrementin els actius.

Així veiem, incrèduls, el seu desgovern, mentre inclús enormes i sorolloses grans ciutats com Sevilla donen  exemple de respecte a la tranquil·litat, el dret al descans, i a tota una sèrie de activitats incompatibles amb el  disbarat que suposen els alts nivells de soroll, legislant sobre fets en aparença tan irrellevants com descarregar barrils de cervesa, o inclús jugar al dòmino!  

Aquí ens trobam com en aquell acudit: “L’any passat vàrem estar a la vora del Precipici, però aquest any farem  una passa endavant”.

Deu ser que, com que som zona costanera,  l’Ajuntament va cap enrere, com els crancs.

Com, si no, es pot explicar el que està passant a Canyamel? Com és possible que a  una zona turística, en plena  temporada, en una zona de vacances, sigui possible que tots els matins ens desperti puntualment, a les 7:30 h, el renou de radials, grues i feines d’estructura, que en alguns caso es troben a menys de 25 metres dels dormitoris  dels veïns?

Com s’expliquen, les desenes de denúncies?

Els constructors invoquen el dret a fe  feina, com un “mantra”, i que tal piconadora passa per damunt dels drets  més bàsics com el dret al descans, o el dret a realitzar altres activitats que es veuen impossibilitades  per la seva  actuació, que si continua així comportarà una caiguda del valor d’aquesta zona, a la vegada que un canvi en la tipologia dels turistes, amb abandonament per part de la gent que veurà  trencada aquesta tranquil·litat.

 Em sembla esta contemplant un estrany déjà vu, i m’explicaré.

A finals dels 70, com a enginyer forestal, vaig fer feina una temporada en el servei d’extinció de les Balears, quan encara no existia el grau de consciència i de recursos legals que tenim avui en la lluita contra els delictes de foc.

Tots sabien qui calava foc, qui  eren  els  piròmans, els mateixos ramaders que, amb un altre “mantra” (“Que el bestiar pugui menjar”), encenien el càrritx, el qual, un cop passat el foc, brostava fresc un parell d’anys i les ovelles podien menjar  fàcilment. 

Hem hagut de patir una devastació en molts casos irreparable, no només per la pèrdua d’arbres i biodiversitat  forestal, sinó també de sol – i incloc vides humanes –, per posar en marxa una legislació que endurís les penes per aquests delictes.

Però, al costat del camí, insisteixo, ens hi hem deixat patrimoni i vides humanes.

Paradoxalment, resulta que  en aquest país, les empreses més barrudes fan el seu agost. Quantes empreses no  tancarien per la devastadora competència de Gowex? Els constructors que de forma sensata han aturat les obres, conscientment o bé sota la sindicació de futurs propietaris que no suportarien, un cop acabada la seva vivenda, el calvari que fan  patir als veïns, es troben en condicions no competitives, davant les empreses constructores/ promotores, dirigides únicament per la cobdícia!

I  donat que ja hem vist exemples molt clars d’aquesta darrera forma d’actuar, excel·lentíssims senyors de l’Ajuntament de Capdepera (penso que el tractament de molt honorables no és el millor, en aquests  moments,  i  menys parlant de cobdícia!), QUÈ FARAN PER ACABAR AMB AQUESTS NOUS PIROMANS? 

 Javier Martínez de Cas Metge Nou