Imprimeix
Categoria: Portalet
Vist: 174
 I ara què?


















A hores d'ara ja sabem de què va la campanya electoral; els missatges s'han convertit en retrets als adversaris, una estratègia que els desacredita. Mentrestant, amaguen els problemes reals. Catalunya segueix centrant el debat sense que els candidats aportin solucions; en lloc d'assenyalar alternatives democràtiques, donen per bo allò que s'ha fet i via lliure a la cacera d'independentistes, ignorant que ells també formen part del problema.

El no reconeixement dels problemes reals és un tret que es repeteix en el nostre recorregut històric per les vies constitucionals; per això, les nostres constitucions mai es  renovaren. L'any 1898, Espanya va perdre les colònies de Cuba i Filipines, deixava de ser un imperi, enmig del descrèdit internacional. Aquell daltabaix militar, econòmic i polític no va moure una coma de la constitució de 1876. Francisco Silvela, un destacat dirigent conservador, va publicar un famós article (España sin pulso) on feia reflexions com aquestes: Se hace la paz, la razón lo aconseja, los hombres de sereno juicio no lo discuten; pero ella significa nuestro vencimiento...  Hay  que dejar la mentira y desposarse con la verdad; hay que abandonar las vanidades y sujetarse a la realidad, reconstituyendo todos los organismos de la vida nacional sobre los cimientos modestos, pero firmes, que nuestros medios nos consienten. No hay que fingir arsenales ni astilleros, donde solo hay edificios y plantillas de personal que nada guardan y nada construyen, no hay que suponer escuadras que no maniobran ni disparan, ni cifrar como ejércitos las meras agregaciones de mozos sorteables.

Durant anys ens han dit que som la vuitena potència mundial, però s'han hagut de rescatar els principals bancs del país amb doblers públics, endeutant-nos fins a les celles. En el seu moment, la vicepresidenta va assegurar que la doblerada es tornaria a la caixa pública, però sabem que no ho han fet més que en una mínima part. La crisi econòmica desfermada l'any 2008 s'ha encaminat sense tocar l'ordenament polític.

Brandar la Constitució i la Llei és un altre dels recursos "màgics" més emprats per continuar dins l'immobilisme; la peça clau del nostre ordenament polític és qualificada d'excel·lent i, per això mateix, intocable.

Un dels més destacats catedràtics en Dret Constitucional, Javier Pérez Royo, ha escrit que la Constitución de 1978 hace lo mismo que hicieron todas las Constituciones monàrquicas españolas del siglo XIX, en las que el título dedicado a las Cortes precedía al título dedicado al rey. Todo el mundo sabía que en la realidad era al revés,  que el rey era el centro de gravedad del sistema político y las Cortes solo un órgano subordinado al Monarca.

Cada vegada són més els intel·lectuals que parlen de l'esgotament del model polític inspirat en la Constitució de 1978; el cas del Senat n'és un bon exemple. Aquesta cambra havia de ser de representació territorial, per això cada província aporta quatre senadors, independentment del seu pes demogràfic, cosa que nega el principi d'igualtat democràtica. Sòria, per exemple, amb uns cent mil habitants té la mateixa representació que Madrid o Barcelona, on són uns quants milions; es dóna el cas que el Partit Popular, amb un 34% dels vots, té garantida una còmoda majoria absoluta. Abans, a l'hora de les eleccions, existia "el pucherazo"; ara no fa falta, la mateixa llei corromp la voluntat de la ciutadania.

Els polítics de la dreta actual recorden molt a José Calvo Sotelo, un polític ultraconservador que a la primavera de 1936 parlava de la ruptura d'Espanya; en aquell clima prebèl·lic encenia perillosament emocions i sentiments, una greu irresponsabilitat que ara es repeteix.

Els discursos més assenyats cal cercar-los en aquells partits allunyats del poder, entre els que no tenen necessitat de pagar penyores ni favors. Una veu crítica com Podemos és desprestigiada contínuament, ni tan sols volen emprar el seu nom i utilitzen el subterfugi de "los podemitas"; els seus líders han estat espiats per les clavegueres de l'Estat i s'han publicat notícies falses sobre el seu finançament. A les Illes tenim el cas de Més, que tant a la legislatura passada com en aquesta ha rebut "mossegades" dels adversaris polítics de dretes.

Amb una campanya electoral tan decebadora i una legislatura tan moguda i inestable és de suposar que la propera no serà fàcil i amb escassos resultats. La política de debò es cuina emparada pel silenci, lluny del renou de les campanyes electorals, convertides aquestes en tot  un simptoma de la salut del pais.

Mentrestant, no podem quedar callats, necessitam parlar de política, sense manipulacions ni subterfugis, assumint el compromís de dignificar-la. La ciutadania ha de treure a la llum la política real, aquella que es transforma en fets.