LA CAPDEPERA BIG JAZZ BAND OFERÍ UN CONCERT PER A EMMARCAR

Algú va comentar, després de la seva primera aproximació al jazz, que aquesta música no li agradava. Aquest primer contacte havia consistit a escoltar Ornette Coleman, és a dir, havia començat la casa per les teulades. Però això seria com dir que a algú no li agrada la música “clàssica”  quan només ha tengut ocasió d’escoltar una obra de Schönberg o Alban Berg.

Després d’assistir al concert de la CAPDEPERA BIG JAZZ BAND, del passat dia 5, en el Centre Cap Vermell, podríem dir que, cent anys després del seu naixement, el jazz ja agrada a Capdepera, fins al punt d’omplir gairebé l’aforament de la sala i de despertar l’entusiasme de tots els que hi assistiren.

Què ha passat perquè es produís aquesta conversió? Segurament, si més no pel que fa a aquest concert, hauríem d’atribuir a la gent de la Banda de Música, en general, i al director Miquel Gayà, en particular, el fet d’haver sabut posar a l’abast d’un públic expectant un espectacle que ens enfrontà amb la cara més amable del jazz. Perquè això “també” és jazz, el millor jazz, segurament. En els seus orígens, els intèrprets d’aquest gènere es van limitar a oferir una música eminentment assequible, que sortia del poble –del poble afroamericà, concretament– i s’adreçava al poble.


Cap als anys 30 i 40, els temes dels millors compositors americans de l’època –Gershwin, Porter, Rodgers, Berlin...– i dels mateixos músics d’aquest gènere, amb Duke Ellington al capdavant, assoliren cotes altíssimes de popularitat, amb les grans orquestres de l’època gravant discos un rere l’altre: la del mateix Ellington, la de Count Bassie, o les orquestres “blanques” de Benny Goodman, Glenn Miller o Tommy Dorsey, entre moltes altres. Es tractava, al capdavall, de la música de ball de l’època. Només successives crisis econòmiques –la segona Guerra Mundial, especialment– ensorraren les big bands, impossibles de mantenir pel seu volum.



Quedaven enrere formacions increïbles i composicions meravelloses, tot substituït per petits grups i per una música cada vegada més allunyada del gran públic. Recuperar aquell repertori, i sobre tot el format de big band, esdevenia una quimera. La música hi era, però posar-la en escena resultava massa costós. Només era possible a partir de subvencions de les institucions o de la quimera d’algú molt convençut que “aquell” jazz és ja la música clàssica de la primera meitat del segle XX, que mai morirà i que val molt la pena divulgar-la.

Això és el que ens ha regalat la  CAPDEPERA BIG JAZZ BAND, això és el que ens ha regalat en Miquel Gayà: la possibilitat d’assistir a un concert com els que, en el seu dia, oferiren les grans orquestres de swing americanes, per acabar constatant que, clar, el jazz, a nosaltres els gabellins i els cala-rajaders, també ens agrada. I és que escoltar Fly me to the Moon, Summertime, Bye Bye Blackbird, In the Mood o Summer Samba és enterrar molts de tabús i molts de prejudicis. I escoltar n’Esperança Sureda i en Felipe Cardiel posant-hi veu i molt de swing, ve a  demostrar que aquest poble, en qüestions musicals, és un punt i a part.

Miquel Gayà es va referir a un projecte consolidat, i que esperava que aquest estiu ens tornarem a trobar. Tant de bo! Aquell primer concert de Sant Bartomeu de l’any passat, que ens agafà per sorpresa, ha tengut continuació. En aquesta ocasió, a més, en una sala d’audicions, el projecte ha assolit tota la seva dimensió. I ara també sabem que es tracta d’un projecte exportable, que es pot passejar pertot arreu.

Gràcies CAPDEPERA BIG JAZZ BAND. Que tengueu llarga vida!