Imprimeix
Categoria: Plaça del sitjar
Vist: 302

OBRA CULTURAL BALEAR

MANIFEST DEL 31 DE DESEMBRE 2021

Per Damià Pons








 

El poble mallorquí que va tenir en el segle XIII el seu període fundacional haurà d’afrontar al llarg del segle XXI la qüestió de la viabilitat o no de la seva continuïtat històrica.

Cada any, en arribar el 31 de desembre, la data emblemàtica que assenyala el naixement del nostre poble com a comunitat nacional de llengua i cultura catalanes, és un bon moment per a la reflexió, per observar en quin sentit –progressiu o regressiu- van fent camí la identitat col·lectiva, els projectes de normalització lingüística, els propòsits de creixement cultural, la capacitat de decidir políticament sobre tots els aspectes que ens afecten com a ciutadans i com a país.

Si deixam de banda l’autoengany, es fa difícil no arribar a la conclusió que després de més de quaranta anys de règim formalment democràtic i de quasi del mateix nombre d’anys d’autonomia política i de llei de normalització lingüística, la situació de la llengua catalana, i igualment la cultura que s’hi expressa, tant a les Balears com a tot arreu dels Països Catalans, no ha assolit de cap de les maneres una normalitat que sigui semblant, o que s’hi vagi acostant progressivament, a la d’aquells estats europeus que tenen unes dimensions demogràfico-lingüístiques equiparables a les nostres.

Ans al contrari, a hores d’ara la llengua i la cultura que durant molts de segles ens ha donat identitat, cohesió interna i visibilitat en el món de les nacions es troba sotmesa dins el seu mateix territori històric a una dinàmica de progressiva minorització, un fet que sens dubte exigeix que s’hagin d’encendre totes les alarmes per assenyalar que ens trobam en una situació d’emergència.

Tots els poders de l’Estat espanyol –el legislatiu, l’executiu i el judicial-, no han renunciat a la voluntat d’imposar a tot arreu la supremacia de la llengua castellana. D’imposar-la, volem dir, en aquells territoris d’on no n’ha estat històricament llengua pròpia. És el mateix objectiu que ha pretès l’Espanya-nació els darrers tres-cents anys. El nacionalisme castellano-espanyol més agressiu, representat per un bon nombre de partits polítics, per gairebé la totalitat dels mitjans de comunicació madrilenys, pel sector jeràrquicament més rellevant del poder judicial, ha arribat a la conclusió que ara és un bon moment per culminar el seu projecte, absolutament polític, d’exterminar d’una vegada per totes la diversitat nacional i lingüístico-cultural que és encabida dins l’Estat. Pensen que ara tenen l’oportunitat al seu abast, perquè la mundialització afavoreix els processos d’uniformització, perquè el nacionalisme espanyol ja no té cap mania a fer ús de la mentida i de l’agressió més barroera per fomentar el rebuig més carnisser de les llengües i les cultures no castellanes, perquè es produeix l’arribada massiva a les terres de llengua catalana d’una població d’origen ben divers que acaba trobant en el castellà l’idioma suficient per establir-s’hi laboralment i socialment, perquè les grans plataformes digitals que s’han anat introduint a totes les llars menyspreen les llengües sense estat i en conseqüència també contribueixen al seu extermini.

Davant aquesta allau de forces polítiques i econòmiques d’intenció clarament genocida, cal que els mallorquins dignes posin en acció tot el seu coratge, la seva fermesa i la seva consciència, cal la fortalesa d’una societat civil ben organitzada, cal un projecte molt compartit de futur que sigui autocentrat i de concepció intercultural. Un projecte capaç de fer compatible la gestió democràtica i de manera inclusiva de la nostra diversitat interna amb l’objectiu que la llengua catalana sigui la d’ús predominant en tots els àmbits públics del nostre país pluriinsular, la que serveixi de lloc de trobada de la totalitat de la gent sigui quina sigui la seva procedència, la que doni cohesió social a la comunitat, la que sigui imprescindible per a viure en plenitud civil la condició de ciutadans.

Perquè aquest objectiu sigui possible a partir de demà mateix, cal que aquells governants que suposadament són partidaris del reconeixement dels nostres drets lingüístics i de la normalització de l’ús social de la llengua catalana adoptin noves actituds i facin unes altres polítiques. Malauradament, aquests darrers anys a les Balears s’hi ha pogut observar un relaxament institucional incomprensible i imperdonable en el camp del foment de l’ús de la llengua catalana. És urgent que l’assumeixin com un objectiu governamental prioritari, que adoptin sense vacil·lacions totes les mesures necessàries de l’ordre que calgui per garantir plenament la sostenibilitat lingüística i cultural. Que explicitin públicament i sense acomplexaments el dret de la llengua catalana a tenir garantida la seva continuïtat històrica, fet que necessàriament passa per la generalització del seu ús en una posició preeminent i a tot arreu. Que posin a l’abast de tota la població nouvinguda els recursos necessaris, tant a l’escola com en la vida social, perquè puguin tenir fàcilment l’oportunitat de conèixer la llengua i la cultura pròpies de la terra que els ha acollit.

I les entitats civils cal que s’enforteixin, que augmentin els seus efectius, humans i pressupostaris, que assoleixin la màxima eficiència organitzativa possible amb els recursos que en cada moment tenguin disponibles, que siguin capaces de mobilitzar, críticament i de manera constructiva, la majoria de la societat a favor de la llengua, la cultura i el país.

I cada ciutadà en particular caldrà que assumeixi que la seva implicació i el seu compromís actiu encara podrien incrementar-se molt més, tant en el terreny de les decisions personals de cada dia com donant un major suport altruista a les entitats de tot ordre que treballen per la dignitat de la nostra terra. L’exercici de la sobirania d’una nació a la força comença a construir-se a partir de les decisions sobiranes constants que dia a dia vagin adoptant els seus ciutadans.

Enguany ha fet cinc-cents anys que una gran part del poble mallorquí va agermanar-se per lluitar pels seus drets socials i polítics. Que el seu record sigui un estímul per a tots nosaltres per continuar treballant infatigablement amb l’objectiu d’aconseguir que la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país assoleixin la seva definitiva plenitud i la seva llibertat nacional.

Anem per feina. I visca Mallorca!